Fer tard

Hi ha moments en què un acord és pos­si­ble perquè les parts estan dis­po­sa­des a pac­tar. Aques­tes cir­cumstàncies no són mai esta­bles, pas­sat un temps el que era pos­si­ble esdevé invi­a­ble pel canvi d'opinió d'una part, per l'entorn que pro­jecta una rea­li­tat dife­rent, perquè el que es veia com un gran avan­tatge ja no es per­cep així, perquè hi ha una alter­na­tiva millor... L'opor­tu­ni­tat ho és en tant que pas­sat­gera, sem­pre amb cadu­ci­tat.

Quan el Tri­bu­nal de Defensa de la República va decre­tar que la llei de Con­trac­tes de Con­reu de la Gene­ra­li­tat al 1934, ver­da­dera reforma agrària encara que pro­gres­siva i no radi­cal, era contrària a la Cons­ti­tució, el pre­si­dent Com­panys va cer­car un medi­a­dor. Ama­deu Hur­tado era un advo­cat de pres­tigi i se li va fer l'encàrrec de tro­bar una solució jurídica a un con­flicte viu entre una Gene­ra­li­tat, d'esquer­res, i un  Govern Cen­tral, de dre­tes, que natu­ral­ment defen­sava el vere­dicte del Tri­bu­nal.

La nego­ci­ació no va ser ràpida, però es va tro­bar un acord entre l'advo­cat Hur­tado i el pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Sr. Sam­per, i el pre­si­dent de la República, Sr. Alcalá-Zamora. Calia dero­gar tres arti­cles de la llei i subs­ti­tuir-los per tres de nous amb trans­cendència mode­rada perquè l'objec­tiu de la llei, l'accés a la terra si es dona­ven cir­cumstàncies de per­manència i esta­bi­li­tat del pagès com a arren­da­dor, es man­te­nia.

La modi­fi­cació de la llei tenia un sig­ni­fi­cat polític que la Gene­ra­li­tat i el seu pre­si­dent no volien “per­dre”, el Par­la­ment català “havia de tenir” auto­ri­tat legis­la­tiva. Quan el medi­a­dor Hur­tado va tor­nar a Bar­ce­lona amb la solució que pen­sava que reso­lia el pro­blema i la va pro­po­sar al pre­si­dent Com­panys, aquest li va con­tes­tar: “Amic Hur­tado, jo estic dis­po­sat a morir per Cata­lu­nya.” La res­posta pràctica era, “no cal, només can­vi­ant tres arti­cles de la llei és sufi­ci­ent”.

El pre­si­dent Com­panys va por­tar la Gene­ra­li­tat a revol­tar-se con­tra el Govern de la República espe­rant un aixe­ca­ment popu­lar que no va tenir lloc. El Govern Cen­tral va uti­lit­zar l'exèrcit per atu­rar la rebel·lió, va dis­sol­dre l'Auto­no­mia i va empre­so­nar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i el seu govern. Res tenia sen­tit i es va fer, per uns i altres, el que es podria qua­li­fi­car de ridícul polític cre­ant un pro­blema que era evi­ta­ble, però el fet era que l'opor­tu­ni­tat per l'acord havia pas­sat; quan això passa la per­cepció de la rea­li­tat esdevé defor­mada, no pel nucli del con­flicte, sinó per la imatge del que sig­ni­fica “gua­nyar” o “per­dre”. Pel pre­si­dent Com­panys era més impor­tant el fet de no cedir que les con­seqüències matei­xes de cedir. La seva posició sem­blava absurda. Gaziel va escriure “tot està per­dut”, però ho era tant? Al febrer de 1936 les elec­ci­ons gene­rals van donar al Front d'Esquer­res a Cata­lu­nya el 59% dels vots i Com­panys va retor­nar a Bar­ce­lona com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat...

La rei­te­rada nega­tiva del Govern Cen­tral a la cele­bració d'un referèndum, si aquest efec­ti­va­ment no es fa, por­tarà els par­tits que ho impul­sen a accep­tar que no poden com­plir el que han promès a la ciu­ta­da­nia i, per tant, a la renúncia obli­gatòria dels seus líders. O són inha­bi­li­tats pels tri­bu­nals pel fet de deso­beir com ja ha pas­sat amb l'expre­si­dent Artur Mas, les con­se­lle­res Rigau i Ortega i el dipu­tat Homs, o han de dimi­tir pel fracàs polític que no com­plir el promès sig­ni­fica. S'ha fet tard i ja no és qüestió de con­veniència, sinó d'intran­sigència.

Passa en l'àmbit fami­liar. El marit arriba a casa i l'esposa després de 30 anys de matri­moni li explica que no el suporta més, que no vol viure més amb ell. El marit, sorprès, pre­gunta per què i la res­posta que rep és que vol viure sola i tran­quil·la sense que ell li orga­nitzi la vida de manera cons­tant i sense comp­tar amb la seva opinió i volun­tat. El marit s'irrita, l'amenaça i li recorda que si vol viure sola viurà pit­jor perquè és ell el que suporta econòmica­ment la família. L'esposa veu con­fir­ma­des les raons de la seva decisió i les llàgri­mes li ama­ren els ulls, el marit li diu “i tu ara, per què plo­res?”, “em pen­sava que em diries que m'esti­ma­ves...”. Res farà can­viar l'esposa de cri­teri perquè és la seva dig­ni­tat com a per­sona la que està en joc. Ja no veu solució al con­flicte. S'ha fet tard.

Els que s'opo­sen a la inde­pendència no han entès que la manera d'arri­bar a un acord no és per l'amenaça i menys encara si es pot per­ce­bre com a humi­li­ant. Quan la intran­sigència es fa pre­sent i la dig­ni­tat entra en joc, la pos­si­bi­li­tat de l'acord s'allu­nya perquè no es deixa sor­tida. Sovint les coses més sen­zi­lles són les més difícils. Com diu el pagès, “les coses és saber-les...”