La placa de Mauthausen

Diu­menge pas­sat la Gene­ra­li­tat va des­co­brir una placa en memòria de les per­so­nes depor­ta­des als camps nazis a Maut­hau­sen, l'infern de la terra on van per­dre la vida prop de 2.000 cata­lans. Un gest just i neces­sari, tot i que el pri­mer pen­sa­ment va ser: “Una aaa­al­tra placa.” No obli­dem que aquest és el sis­tema més econòmic per recor­dar figu­res trans­cen­dents, fets històrics o tragèdies huma­nes. Els polítics, anhe­lo­sos de sor­tir a la foto el dia que enre­ti­ren la cor­ti­neta de la làmina honorífica, n'abu­sen. Les pla­ques que es col·loquen a les cases on van néixer o on van viure pro­homs relle­vants, per posar un exem­ple, acos­tu­men a ser clòniques i ben insípides perquè en res es detecta cap tret de la per­so­na­li­tat de l'home­nat­jat. Són rec­tan­gles amb una ins­cripció, i punt. Però hi ha pla­ques i pla­ques. I la placa de Maut­hau­sen és un objecte físic, simbòlic, espi­ri­tual i emo­ci­o­nal preciós. És obra de Jesús Galdón, artista d'alt vol­tatge poètic. L'arte­facte que ha dis­se­nyat per a aquest lloc tan sinis­tre conté un buit cir­cu­lar que deixa a la vista les pedres del mur que van cons­truir els pre­so­ners. La placa és, doncs, el propi sofri­ment de les vícti­mes de l'hor­ror fei­xista, la matèria més sen­si­ble de totes, la que hau­ria de ser sem­pre tron­cal en qual­se­vol pro­jecte de res­ti­tució de la memòria dels grans dra­mes de la huma­ni­tat. La placa de Maut­hau­sen no és una placa, és una obra d'art.