La gorra de Franco

A les 14.20 h del 23 de novem­bre de 1975, una llosa de gra­nit d'una tona i mitja sege­llava la tomba de Fran­cisco Franco, al Valle de los Caídos. Els dies ante­ri­ors, cen­te­nars de milers d'espa­nyols havien pas­sat, dis­ci­pli­na­da­ment, per davant del taüt que s'havia ins­tal·lat al Saló de Colum­nes del Palau Reial de Madrid. Una ger­nació que con­tras­tava amb l'escas­sesa de la repre­sen­tació inter­na­ci­o­nal, que va limi­tar-se al nivell d'Hus­sein de Jordània, Rai­nier de Mònaco i Augusto Pinoc­het. També s'hi va afe­gir Imelda Mar­cos –l'única que encara ho pot expli­car–, vídua del dic­ta­dor filipí Fer­di­nand Mar­cos, que és aque­lla senyora que tenia un armari amb 1.300 parells de saba­tes dins del palau d'un país del ter­cer món. Man­da­ta­ris ele­gits democràtica­ment, cap ni un.

Dei­xant de banda del mis­teri sobre la des­a­pa­rició sob­tada del mig milió de fran­quis­tes –pel cap baix– que van aco­mi­a­dar i plo­rar Franco, aque­lla cerimònia tenia per objec­tiu dei­xar constància de la peren­ni­tat de la victòria del fran­quisme. El cadàver de Franco es va embal­sa­mar per a, més tard, glo­ri­fi­car-lo en un mau­so­leu de dimen­si­ons faraòniques. D'aquesta manera, que­dava clar que el cos del tirà era mor­tal, però la seva obra havia de per­du­rar inde­fi­ni­da­ment en el temps, sense pos­si­bi­li­tat de ser posada en qüestió. Els fran­quis­tes –tant els que s'emo­ci­o­na­ven davant del taüt com els que volien con­ti­nuar en els càrrecs i pas­sar-los als fills– neces­si­ta­ven una pro­jecció visual i alliçona­dora de la seva impu­ni­tat.

I qua­ranta-dos anys més tard d'aquell enter­ra­ment fastuós, a Franco no se li ha mogut la gorra. Ni se li bellu­garà, perquè el PP con­si­dera que el dic­ta­dor s'ha de que­dar on és. De la mateixa manera que fan una dis­tinció per deter­mi­nar que les vícti­mes del fran­quisme no són com les d'ETA i que, en aquest cas, el millor que es pot fer és que els seus ossos con­tinuïn escam­pats sota els revolts d'un camí o al peu de les tàpies de qual­se­vol cemen­tiri. La diferència entre les tom­bes majes­tu­o­ses de Fran­cisco Franco i José Anto­nio Primo de Rivera i, per con­tra, l'oblit tràgic de les vícti­mes del falan­gisme i la dic­ta­dura és l'essència del règim del 78.