Millor no tocar el guió

Ara Pedro Sánchez es queixa que la premsa en gene­ral i el ter­tu­li­ans, en par­ti­cu­lar, li fan la guitza. Que tots estan ali­ne­ats en el camp con­trari, en el de Susana Díaz. S'oblida que alguns són els matei­xos que el 2014 van dei­xar de banda Edu­ardo Madina per fer-li cos­tat a ell. En pocs dies, el madri­leny va pas­sar de ser un des­co­ne­gut a eri­gir-se en secre­tari gene­ral del PSOE. I això Sánchez ho sabia quan va accep­tar ser el can­di­dat d'ordre, l'esco­llit per l'apa­rell del par­tit i de les elits espa­nyo­les. De la mateixa manera, fins ara li ha anat prou bé ser el can­di­dat pros­crit per tots ells, men­tre gau­dia amb les rellis­ca­des de Díaz ja sigui amb la guerra d'avals, envi­ant Zapa­tero a Cata­lu­nya a dir que no la volen per dona i anda­lusa o aplau­dint que la banca ame­ri­cana afirmi que ella garan­teix la con­tinuïtat del govern del PP. I tot ple­gat, ame­nit­zat amb un dis­curs pla i buit en què només ofe­reix “il·lusió i les ganes” de lide­rar el par­tit. La cam­pa­nya del madri­leny ha anat rodada fins que se ha mos­trat un pro­grama que con­tra­diu el seu dar­rer dis­curs i en què rebaixa l'oferta cata­lana i l'entesa amb l'esquerra i, sobre­tot, fins que se li ha ocor­re­gut quei­xar-se dels peri­o­dis­tes quan, des del setem­bre pas­sat, no s'havia sotmès a les seves pre­gun­tes. I diven­dres, la pri­mera vegada que ho feia, apa­rei­xia envol­tat de hoo­li­gans que ova­ci­o­na­ven les res­pos­tes. Si demà al debat a tres con­ti­nua reto­cant el guió a mar­xes forçades, pot­ser el 21-M plo­rarà de debò.