La ruta de la misèria

El Chicha és el més car res­tau­rant d’Are­quipa, i es troba entre els més exqui­sits del Perú. Ahir al mig­dia, un grup de set senyo­res hi con­su­mien uns che­vic­hes i uns chu­pes de cama­ro­nes excel­sos. Senyo­res del país ves­ti­des com es pen­sen que ho fan les de Bos­ton i que cami­nen per l’ombra per no emmo­re­nir-se i ser con­fo­ses amb les “índies”. El res­tau­rant es troba dins una antiga casa senyo­rial, amb un pati al mig. Les senyo­res dina­ven a l’inte­rior, prop d’una fines­tra oberta a peu de car­rer, i, vis­tes a con­tra­llum, com­po­nien l’exacta imatge dels colo­nit­za­dors o els cri­olls que dins aques­tes cases s’espan­ta­ven les mos­ques amb un ven­tall i pre­nien una gro­se­lla veient els indígenes pas­sar.

Aques­tes senyo­res: ¿ja saben que per entrar o sor­tir de la seva ciu­tat l’autobús passa per àrees d’extrema misèria durant una hora de rellotge? Bar­ra­ques, cases sense aca­bar, cap car­rer asfal­tat, tallers i bars de llauna i super­vivència, gent des­va­gada amunt i avall... A Mèxic o a l’Argen­tina he vist zones sem­blants. Les he vist només de lluny perquè una opor­tuna auto­pista o una ronda exte­rior n’estal­via el con­tacte directe. Al Perú no hi ha auto­pis­tes, i les car­re­te­res, evo­lució dels antics camins, cir­cu­len per din­tre els pobles. Si la sor­tida d’Are­quipa és depri­ment, el pas per Juli­aca, a molts quilòmetres, en direcció al llac Titi­taca, és into­le­ra­ble. El bar­ra­quisme i la insa­lu­bri­tat s’accen­tuen. Gos­sos morint-se pel car­rer, vaques sol­tes bus­cant pas­tura entre el fang, pols, vehi­cles ele­men­tals, grups fos­cos de gent. Un autobús, una màquina nova Mer­ce­des Benz, perd una roda en un sot del car­rer prin­ci­pal. Bolívia és molt a prop. Em diuen que tota aquesta gent s’ha reu­nit aquí, vin­guda d’altres llocs del país, per exer­cir el con­tra­ban. “Con­tra­ban de què?” “De tot.” El bisbe Joan Godayol va actuar en aquesta conur­bació amb una gran obra social sufra­gada en part per gent solidària de Mataró, la seva ciu­tat d’ori­gen. N’havia sen­tit par­lar, però no m’havia ima­gi­nat mai l’estat d’urgència i neces­si­tat. Com s’arre­gla tot això? Per on es comença? El car­de­nal de Lima fa anys va fer reti­rar el bisbe Godayol amb el pre­text de la salut. Viu al Tibi­dabo de Bar­ce­lona, i el veig molt bé.

La des­ti­nació és Puno, la ciu­tat del Titi­caca. Els hotels turístics són a l’altra banda de la badia, i de nit els llums ence­sos de la ciu­tat sug­ge­rei­xen la Rivi­era o, posem, Platja d’Aro. De dies apa­reix la gran deso­lació humana i urbanística. Impos­si­ble entrar-hi. Volen turis­tes, però les senyo­res de Bos­ton, les autènti­ques, no volen això, ni pas­sar per tants pur­ga­to­ris per arri­bar a aquesta apro­xi­mació del paradís que és el Titi­caca.

Com s’arre­gla, repe­teixo? Temo que, “pro­vi­si­o­nal­ment”, amb una auto­pista o un cin­turó de ronda.