El gra de pus

De petit a casa em varen ense­nyar que quan et surt un gra de pus pri­mer de tot s’ha de bui­dar bé. Dre­nar a fons, sense dei­xar res­tes, abans de curar la ferida. Si no, la infecció s’enquista i es repro­du­eix amb més virulència. Segu­ra­ment la fórmula basada a pres­si­o­nar la zona amb els dits fins que esclata el volcà de purulència deu ser contrària a les bones pràcti­ques mèdiques i per tant m’abs­tindré de reco­ma­nar-ho. Però pel que vull dir la nefanda al·lego­ria ja ser­veix. Perquè, com aquell gra mal reben­tat, la cor­rupció empas­ti­fada de mit­ges veri­tats és el prin­cipi d’una gan­grena molt severa. Sem­bla estrany que amb els anys d’experiència que por­tem acu­mu­lats entre cor­rup­te­les, encara no ho hagin après. Posar pals a les rodes de la inves­ti­gació que vol arri­bar al fons de cada ombra de mal­ver­sació de diner públic, estafa a hisenda o roba­tori des­ca­rat, és un mal negoci que tard o d’hora tor­narà com un bume­rang per impac­tar al mig de la cara. No soc tan inno­cent per no ado­nar-me que la misèria política apro­fita qual­se­vol escletxa, sigui real o inven­tada, per ero­si­o­nar el crèdit de l’adver­sari. Però, fins i tot així, cal fer neteja, llei­xiu i desin­fec­tant sense límits, perquè no es pot sobre­viure enmig d’un femer que cada matí es des­perta amb una llista nova de lla­dres, poca-sol­tes i defrau­da­dors. Que per­din tota espe­rança els purs d’espe­rit. Al cos­tat de les pomes podri­des només hi ha mal­ves­tat i deso­lació. Inten­tar ente­lar la veri­tat és un exer­cici tan inútil com còmplice, perquè un cor­rupte no és un com­pany d’idees, és un delinqüent que, com el gra podrit, s’ha de bui­dar a fons.