Com s’embolica la troca

A mesura que pas­sen les set­ma­nes i s’acosta el pre­vist –pre­vist?– referèndum, els dos bàndols s’enva­len­tei­xen i les ame­na­ces dels uns i dels altres hom ja no sap prou bé si són pur tea­tre o tenen visos de rea­li­tat. La veri­tat és que, apro­fun­dint en el text de les lleis pro­fes­si­o­nal­ment, és ben rara la que no té redac­tats inter­pre­ta­tius, els quals sem­blen afe­gits per aques­tes explo­si­ons de lega­li­tat, per esca­po­lir-se dels sidrals en què la política resta immersa per­ma­nent­ment. Hom diria que tot —o gai­rebé tot— és fac­ti­ble i que, a la vegada, es pot recórrer con­tra tot. Jo no crec que els juris­tes hagin redac­tat i redac­tin encara les lleis pen­sant molt en aquests extrems als quals, últi­ma­ment, s’ha arri­bat. Han pas­sat els anys i els defen­sors dels cri­mi­nals de guerra ser­bis, assas­sins de pobles sen­cers no com­ba­tents, seguei­xen sense ser con­dem­nats. Els que han mort ha estat per l’edat i les malal­ties. Els tri­bu­nals euro­peus i els seus magis­trats s’hi han lluït!

Amb el mala­gua­nyat assas­si­nat amic, pro­fes­sor uni­ver­si­tari, rec­tor, escrip­tor i polític Ernest Lluch, ho veiérem sobre el ter­reny sols uns dies després. L’olor repel·lent i vomi­tiva de carn humana cre­mada escurçava la visita. Els habi­tants de pobles sen­cers eren cre­mats din­tre de les seves cases sols per aca­ra­ments reli­gi­o­sos, de la Guerra dels Bal­cans al setge de Sara­jevo del anys noranta. No puc fer menys que recor­dar de tant en tant aquells dies amargs en què aquells cri­mi­nals de guerra ens ense­nya­ven enva­len­tits les seves maca­bres acci­ons, els caps d’algu­nes de les quals no han estat con­dem­nats per raons de pro­ce­di­ments i tex­tos de les lleis inter­na­ci­o­nals. És una ver­go­nya. Les con­vic­ci­ons dels magis­trats i juris­tes no sem­pre han de coin­ci­dir, però els fets que s’obser­ven en els judi­cis dis­ten molt del que hom espera de la justícia. Si als nivells més alts i com­pro­me­sos de la justícia, a nivells inter­na­ci­o­nals, es nota una falta d’uni­tat en les apre­ci­a­ci­ons del fets puni­bles, com volem que al nivell més petit s’admi­nis­tri la justícia amb equi­tat i exem­pla­ri­tat? La inde­pendència de Cata­lu­nya n’és un trist exem­ple.

La justícia, que havia de ser vehi­cle de les lli­ber­tats i havia estat un bé molt impor­tant de la huma­ni­tat, ha dege­ne­rat, i els polítics, i més encara els diri­gents de les potències mun­di­als, par­len dels fets ocor­re­guts i dels pro­ba­bles que poden tin­dre lloc com un fet secun­dari. Les lli­ber­tats dels cata­lans, la seva inde­pendència, el dret a ser un mateix i no el súbdit d’una majo­ria ali­ena amb la qual no s’ave­nen orígens, història, fets, idi­oma, con­vivència i ave­nir, és una raó prou forta perquè la justícia res­ta­bleixi l’ordre i el dret. La mena de joc que s’està jugant en aquests moments no por­tarà a cap lloc con­cret, sòlid, segur i just. No anem pas bé. La veri­tat és que no m’atre­veixo a aven­tu­rar solu­ci­ons o can­vis. Lla­vors per què opino? Perquè, és clar, hi tinc tot el dret!