Londres, Valladolid

A Valla­do­lid, un mar­roquí amb permís de residència per motiu d’estu­dis va entrar en una església men­tre cele­bra­ven unes noces, i va acce­dir a l’altar tot cri­dant Allahu akbar i llençant per terra objec­tes sagrats. No ha trans­cen­dit què estu­dia, però sí que té ante­ce­dents per desor­dre públic. Se’l pot veure en un breu vídeo: és un ener­gu­men alt, ves­tit de colors blan­qui­no­sos, que s’enfronta, des­a­fi­ant, a un grup d’assis­tents que intenta reduir-lo. Va ser dis­sabte pas­sat, un parell d’hores abans d’una matança a Lon­dres, i deu ser per això que no ha tin­gut prou rellevància. Que hi hagi un lli­gam orgànic entre els dos fets és impro­ba­ble, que hi ha un lli­gam ideològic és obvi.

El cali­fat (IS o Daesh o com se’n vul­gui dir) fa temps que demana als seus segui­dors que ata­quin civils occi­den­tals allà on es tro­bin: “L’acció més petita que feu en la seva terra d’ori­gen és millor i més dura­dora per nosal­tres que el que faríeu si fóssiu aquí.” Cadascú, doncs, segons les seves pos­si­bi­li­tats: si no és amb una bomba, amb un camió; si no, amb un gani­vet; si no pot ser en un mer­cat, que sigui en una guar­de­ria. Val­dria la pena tenir-ho en compte abans d’apli­car a l’intrús el pro­to­col vigent –clas­si­fi­car-lo de per­tor­bat men­tal i, després de molta pape­rassa, posar-li una multa que no pagarà– i obli­dar-lo fins que rein­ci­deixi. Cada acció, per petita que sigui, té un sen­tit, el de càstig als infi­dels; genera un ressò pro­pa­gandístic entre els fidels, i pro­voca en els més cons­ci­en­ci­ats l’estímul d’imi­tar-la. Però ens limi­ta­rem a fer veure que no passa.