Histèria

Aques­tes línies han de ser­vir per des­tros­sar una mica menys el català –com deia l’amic Dal­mau a El gran dic­tat, pro­grama que s’ha per­dut perquè el gran públic ha triat gasòfia abans que cul­tura–. Sen­tim sovint: “Ets una histèrica!”, “ets un histèric!”. Diu el dic­ci­o­nari actual que la histèria és la “neu­rosi en què l’exci­ta­bi­li­tat emo­ci­o­nal i reflexa és exa­ge­rada, amb con­vul­si­ons, paràlisis, al·luci­na­ci­ons, etc.”. Aquest és l’ús modern –i fals– de la paraula. En un Diàleg de Plató es com­para l’úter amb una cri­a­tura viva que vaga pel cos de la dona. La pato­lo­gia, cone­guda com a ven­tre errant, és la font del poste­rior con­cepte d’histèria, que deriva de l’antiga paraula grega hys­tera, ‘úter’. Això vol dir que la histèria és una malal­tia rara, una infla­mació de la matriu. El mal de mare o la malal­tia de la vídua que no man­te­nia rela­ci­ons ínti­mes s’ha trans­for­mat (com per art de màgia, com si poguéssim can­viar la defi­nició dels mots quan ens passa pels nas­sos) en una neu­rosi. No som nimfòmanes pel sol fet de tenir clot. Ara, un atac histèric és una tem­pesta cinètica, de gran tea­tra­li­tat, crits, plors i rebecs. Si un home diu a una dona “em vaig ena­mo­rar de tu quan et vaig dibui­xar”, ella s’esvera i riu. No és una histèrica; està emo­ci­o­nada. Si un home es caga en la quan­ti­tat de cre­tins amb què s’ha de reu­nir durant el dia, no és cap histèric; està estres­sat i és home. Ergo, no té matriu, ni infla­mada ni desin­fla­mada. Cal par­lar bé. Si us ata­ba­len, insul­teu, però amb sen­tit: “Ets un cul d’angúnies”, “sem­bles una lloca”, “deixa de moure’t com un ven­ti­la­dor”. Et vull tant que em bull, llen­gua cata­lana.