Ai, l’impuls

Si haig d’escriure que sigui arran de terra, o al cim d’un penya-segat, al costat de les muses d’aigüera. Fer-ho en una llengua desobedient, des d’una vibració poderosa del cos. Escriure amb un anhel inquiet mentre bec glopets de nostàlgia de futur a dosis homeopàtiques. Estibar el llenguatge fins a esqueixar-lo, arribar al grau zero de l’escriptura. Dansar per l’escletxa entre el que es diu i el que no es diu, amb les mans sense guants, martingales ni intel·ligències artificials. Atiar el poema sense treva. Tornar a mirar el que ja s’ha vist, arriscar el ritme i anhelar l’energia còsmica per concentrar-la en poc espai-temps, això sí, farcit de llamps d’imatges. Res de manuscrits il·lustrats ni pedanteries bordes que sols responen a una autofel·lació frustrada. Cal veritat, moments de bellesa, fondària i entusiasme per l’absència omnipresent. Escriure després de viure, deia la Nin. Tenir bagatge, motxilla, els ovaris plens i moltes ganes de cridar, i de criticar l’injust, i de potenciar la poca bondat d’una espècie que ha involucionat. Escriptura impulsiva, l’acte de pura llibertat que permeti, a cada paraula, a cada línia, respirar, existir, trobar-se, perdre’s. Talls concisos de realitat sense regalims. Participar de la sensibilitat vital de totes les coses, i fer-ne art incòmode, elèctric, adjectivat. Humor sempre, es parli del que es parli. És el gran filtre, l’aliat, l’amic que fa passar la bola gola avall. Si haig d’escriure que sigui pels altres, sense mirar-me el melic ni voler agradar, ni donar-ho tot mastegat. El lector és intel·ligent, no s’ha d’oblidar mai.