Matar el temps

L’alcalde de la Coru­nya va ser enxam­pat dimarts a la tri­buna de con­vi­dats del Congrés jugant al Candy crash men­tre Mari­ano Rajoy i Pablo Igle­sias man­te­nien la seva par­ti­cu­lar bata­lla dialèctica, que va tenir una durada gens menys­pre­a­ble de prop de vuit hores. No és d’estra­nyar, doncs, que alguns optes­sin per apro­fi­tar el temps amb ajut del mòbil ja fos jugant, fent tuits o con­sul­tant el cor­reu electrònic en espera que la pre­si­denta posés fi a l’eterna sessió ves­per­tina de la moció de cen­sura i per­metés a dipu­tats, con­vi­dats... i peri­o­dis­tes fer un mos pas­sa­des les cinc de la tarda. Tot un exem­ple del que no hau­ria de ser un debat par­la­men­tari: ine­fi­ci­ent per la impos­si­bi­li­tat de seguir-lo amb l’atenció que cal­dria, i poc salu­da­ble vis­tes les hores que ses senyo­ries es van haver de pas­sar asse­guts a cadira. La pre­si­denta del Congrés hau­ria de pren­dre exem­ple del Par­la­ment, que aquesta legis­la­tura ha modi­fi­cat els seus hora­ris amb l’objec­tiu de millo­rar la con­ci­li­ació de la vida labo­ral, fami­liar i per­so­nal: es comença i s’acaba més d’hora, amb una pausa d’una hora i escaig per dinar. Res a veure amb el que es fa Madrid. Ara que se cele­bra la Set­mana dels Hora­ris, és un bon moment per fer una reflexió sobre la neces­si­tat cada cop més urgent de sin­cro­nit­zar-nos amb la resta del món, també en matèria d’hora­ris. Serem més efi­ci­ents i també més feliços. I no hau­ria de fer falta el Candy crush per pas­sar el temps.