Cordó umbilical

Hi ha lli­bres sobre la pèrdua d’un parent que no valen un ral; melo­dra­mes escrits que sols bus­quen acti­var el lacri­mal del lec­tor o mani­pu­lar-li la mor­bo­si­tat sense fer ser­vir cap mena de gar­bell. Quan la des­a­pa­rició és la d’un infant, la cosa es com­plica. Com a crítica literària, us des­ta­caré tres títols i mig que saben lite­ra­tu­rit­zar el tema de la pèrdua d’un fill expri­mint l’auto­bi­o­gra­fia, pas­sant-la pel sedàs de l’art. Renun­ci­ant al sen­ti­men­ta­lisme fàcil, hi ha el meu Unes ales cap a on (Acon­tra­vent, 2011). Allà vaig des­a­pren­dre tot el que creia saber, va morir la meva vani­tat i vaig poder començar a escriure de veri­tat des de la veri­tat. Ho vaig fer en radi­cal pri­mera per­sona, sí, però el pro­ta­go­nista és el dolor de per­dre un fill de només tres dies de vida. El segon és el debut lite­rari de Bàrbara Julbe, On em por­tin els amet­llers (Gre­gal, 2017), en què la peri­o­dista narra l’experiència de per­dre el seu fill als cinc mesos de ges­tació. Ens obre el cor i el resul­tat és la sen­sació màxima d’amor i dolor. El ter­cer és El neda­dor del mar secret (Navona, 2017) de William Kotzwinkle, amb la genial tra­ducció de Yan­nick Gar­cia, un petit volum que parla dels temes més grans: el nai­xe­ment i la mort. Després de dir adeu al seu pri­mer fill, l’autor es tanca a casa i escriu el lli­bre d’una tirada. La sen­sació de buit que impregna el text implica fer dir a les parau­les el que el cor i l’òptica d’un pare no poden per­ce­bre. I, per aca­bar, com que us pro­po­sava tres lli­bres i mig, aquest mig és el capítol 32 de Rayu­ela del gran Cortázar, en què la Maga escriu una carta a Roca­ma­dour, el seu bebè, que acaba de morir després d’una greu malal­tia: “M’agrada dir el teu nom i escriure’l.”