Les barbes

Fa un temps es van impo­sar les bar­bes llar­gues i negríssi­mes, unes bar­bes que per les seves dimen­si­ons i molts cops pels seus rínxols recor­da­ven les de les estàtues dels sume­ris que es poden veure al Louvre de París. Ha vin­gut la reacció, no en forma d’afai­tada radi­cal sinó en forma de bar­bes més cur­tes, bar­bes tot just dibui­xa­des i amb tendència a ser blan­qui­no­ses. L’altre dia era a la platja, que és on en aquest temps hi ha més con­cen­tració humana, i gai­rebé tots els homes eren posseïdors d’una barba de les carac­terísti­ques que dic. Jo mateix me n’he dei­xada. Una altra vegada que me’n vaig dei­xar, fa molts anys, el con­tin­gent femení de casa me la va fer treure argüint que no m’estava bé. Ara l’exhi­beixo a plena satis­facció, de les de casa i les de fora. Passa com va pas­sar amb la mini­fal­di­lla. Senyo­res que no n’hau­rien ves­tit mai, es van ave­nir a fer-ho quan de l’engo­nal on l’havia situ­ada Mary Quant va bai­xar a mitja cuixa. S’ha d’arri­bar als extrems per aca­bar accep­tant el terme mitjà. Les bar­bes sumèries del prin­cipi han fet atrac­ti­ves les bar­bes insi­nu­a­des. No és la barba de Rajoy, massa llarga. Rajoy s’enfronta amb Puig­de­mont, que va per­fec­ta­ment afai­tat però que en canvi pre­senta una melena rebel. Síntesi impos­si­ble. La con­fluència, Puig­de­mont l’ha tro­bada amb la mitja calba de Jun­que­ras.

Quan els homes es deien Ilde­fons i Wen­ces­lau, parlo del segle XIX, no de l’edat mit­jana, les bar­bes i bigo­tis con­fluïen amb les pati­lles, igual­ment tor­ren­ci­als. Uns homes amb aquests noms ja es veu que no podien fer ser­vir la nava­lla. Si de cas, des­tral i tiso­res de podar. Després els senyors van pas­sar a dir-se Fran­cisco. Fran­cisco, no Fran­cesc, en honor de l’empe­ra­dor austríac, tal com li lle­gien el nom als dia­ris en cas­tellà. Fran­cesc-Josep de Viena duia barba i bigoti des­co­mu­nals, i els que es deien com ell es van sen­tir obli­gats a la deferència d’adop­tar la seva pilo­si­tat. Al cap­da­vall de l’avin­guda Lluís Com­panys, davant el parc de la Ciu­ta­de­lla, el monu­ment a Rius i Tau­let sem­bla una exal­tació dels pèls a la cara, vist pels que igno­ren que aquest senyor va ser un alcalde de Bar­ce­lona. Rius i Tau­let es deia Fran­cisco.

La reacció del XX? L’afai­tada radi­cal i adop­tar els noms asse­qui­bles de Joan i Josep, aga­fats no de les cases impe­ri­als sinó del san­to­ral. Sant Joan i sant Josep duien barba, però va ser un detall que es va pas­sar per alt. Ara en Joan i en Josep es dei­xen créixer la barba petita i gri­senca després que els seus fills, en Marc i en Sergi, l’hagues­sin duta negra i fins al pit.

Venen unes màqui­nes d’afai­tar que no rasu­ren del tot sinó que per un sis­tema de gra­du­a­ci­ons dei­xen la barba a l’u, al dos, al tres... Les bar­bes que es por­ten. “Afai­tar-se la barba” al matí vol dir ara dei­xar-se’n.