Front o cruïlla

Si alguna ciu­tat repre­sen­tava la diver­si­tat de l’Iraq era Mos­sul, la Nínive de la Bíblia. Tenia dos mili­ons d’habi­tants, majo­ritària­ment àrabs sun­ni­tes, kurds, assi­ris cris­ti­ans i turc­mans. Els xiïtes eren mino­ria. Una ciu­tat i una regió rica en petroli que fa un segle Tur­quia rei­vin­di­cava, habi­tada lla­vors majo­ritària­ment per kurds, però que es va anar poblant d’àrabs.

Fa tres anys va ser con­que­rida per Daesh i el seu líder, Abu Bakr al-Bagh­dadi, va pro­cla­mar el cali­fat que con­tro­la­ria part de Síria i l’Iraq, i que havia d’uni­fi­car l’islam. Ara ha estat recu­pe­rada per les tro­pes ira­quia­nes amb el suport de la coa­lició lide­rada pels Estats Units i les milícies xiïtes ira­quia­nes o estran­ge­res. Amb les imat­ges del pri­mer minis­tre, el xiïta Hai­der al-Abadi, pas­se­jant-se per les runes de la ciu­tat, es va esce­ni­fi­car la der­rota de Daesh.

Però entre les tro­pes que cele­bra­ven la victòria vèiem sol­dats amb la ban­dera amb la imatge de l’imam Hus­sein que vene­ren els xiïtes, mort en la bata­lla de Kar­bala fa catorze segles, quan es va tren­car l’islam per la suc­cessió del cali­fat. Sovint s’ha dit que el veri­ta­ble con­flicte del Pròxim Ori­ent no és el de Pales­tina i Israel, sinó la pugna entre sun­ni­tes i xiïtes, que cavalca sobre l’ante­rior d’àrabs i per­ses. I que a aquesta riva­li­tat entre àrabs i per­ses s’hi va sumar la dels turcs que for­ma­rien l’imperi Otomà que va domi­nar la regió.

I per aca­bar-ho d’ado­bar el veri­ta­ble ene­mic de la Tur­quia actual són els kurds, que admi­nis­tren una regió autònoma que arriba fins prop de Mos­sul. I l’existència d’un Kur­dis­tan semiin­de­pen­dent és entès com una amenaça per a Tur­quia.

Un dels motius pels quals el sun­nita Estat Islàmic va poder con­que­rir i man­te­nir Mos­sul durant tres anys va ser el sen­ti­ment de greuge de la població vers les cor­rup­tes auto­ri­tats xiïtes de Bag­dad. Estat Islàmic es va for­mar per antics mili­tars i mem­bres sun­ni­tes del par­tit Baas de Sad­dam Hus­sein, dis­con­for­mes amb la deriva sectària del govern de Bag­dad.

Mal­grat que Estat Islàmic con­trola encara ter­ri­to­ris a l’Iraq, i intenta man­te­nir la ciu­tats siri­a­nes de Raqqa i Al Muya­din, la seva der­rota mili­tar està asse­gu­rada, tot i que con­ti­nuarà actu­ant allà des de la insurgència, men­tre intenta res­si­tuar el cali­fat a ter­ri­to­ris del cen­tre d’Àfrica o el Sahel, a la vegada gràcies al cali­fat vir­tual, con­ti­nuarà amb atemp­tats a Europa i Amèrica.

Daesh es va for­mar en part per antics segui­dors de Sad­dam Hus­sein. Però les armes i el finançament van venir de governs o ins­ti­tu­ci­ons reli­gi­o­ses de les monar­quies petro­li­e­res que li van donar suport directe o indi­recte per tal que com­ba­tes­sin el règim xiïta de Bag­dad i l’ala­uita de Damasc. Aquest con­flicte econòmic, polític i mili­tar està avui més actiu que mai amb el con­flicte del Iemen i la ini­ci­a­tiva d’aïllar Qatar, cosa que pot empènyer l’emi­rat a acos­tar-se més a l’ene­mic persa.

Mos­sul es va per­dre per la riva­li­tat d’aquests interes­sos. A més a més, allà hi ha la mino­ria turca i la volun­tat de la veïna Tur­quia d’impe­dir el domini kurd de la regió. Així doncs, la ciu­tat només podrà recu­pe­rar defi­ni­ti­va­ment la pau si els bàndols enfron­tats a la regió dei­xen de con­si­de­rar-la front de les seves diver­ses bata­lles.