El catalanisme

Acabi com acabi el “procés”, el referèndum o el resul­tat d’aquest referèndum, hau­rem d’empren­dre la feina de repa­rar el cata­la­nisme, que ha que­dat molt ava­riat. Abans, tots els par­tits amb presència al Par­la­ment, i molts que en que­da­ven fora, tenien en comú el fet de ser i decla­rar-se cata­la­nis­tes. Fins i tot el PP es va veure obli­gat a fer o a simu­lar “girs cata­la­nis­tes” per obte­nir resul­tats pre­sen­ta­bles a les elec­ci­ons. D’antic, el cata­la­nisme havia impreg­nat de manera “trans­ver­sal”, com es diu ara, l’espec­tre polític relle­vant a Cata­lu­nya. Fora dels seus límits hi havia el ler­rou­xisme en pugna, que després va que­dar molt reduït, si fins i tot el PP li “girava” l’esquena.

Ara el cata­la­nisme sem­bla patri­moni dels inde­pen­den­tis­tes. Qui no és favo­ra­ble a la inde­pendència o hi intro­du­eix mati­sos, sus­picàcies o alter­na­ti­ves és tit­llat d’uni­o­nista, espa­nyo­lista, traïdor i, en con­seqüència, exclòs del cata­la­nisme. No es pot ser cata­la­nista si no s’és naci­o­na­lista, els dos con­cep­tes abans sepa­rats ara s’han fusi­o­nat. Mati­sem-ho: un naci­o­na­lista català era forçosa­ment un cata­la­nista, però no necessària­ment un cata­la­nista havia de ser naci­o­na­lista. La defensa de Cata­lu­nya, o sigui el cata­la­nisme, tenia mol­tes gra­du­a­ci­ons. L’inde­pen­den­tisme nega al PSC, als comuns o com es diguin, als hereus d’Ini­ci­a­tiva o, més remo­ta­ment, als del PSUC, la con­dició de cata­la­nis­tes. També la hi va negar a Unió Democràtica de Cata­lu­nya, par­tit de Duran i també de Car­rasco i For­mi­guera i de tants mili­tants històrics. No és cata­la­nista Duran? No ho són Iceta o Cos­cu­bi­ela pel fet de no abraçar l’inde­pen­den­tisme? La fusió dels ter­mes ha conduït a una per­versió: el PSC, els comuns, etcètera, no gosen gaire decla­rar-se cata­la­nis­tes o actuar-hi per no ser con­fo­sos amb els inde­pen­den­tis­tes que usu­fruc­tuen el terme. La per­versió va més enllà. El “procés” ha fet aflo­rar Ciu­ta­dans, pri­mera força d’opo­sició. Ciu­ta­dans sí que és un par­tit anti­ca­ta­la­nista. És la seva raó ini­cial de ser. Amb el cor a la mà: podem, des del sobi­ra­nisme, posar en el mateix cis­tell de Ciu­ta­dans, o del PP, tots els altres? I “tots els altres”, poden, amb els seus escrúpols, faci­li­tar l’encis­te­llada? Els comuns d’Ada Colau han rebut aquests dies mol­tes invec­ti­ves dels inde­pen­den­tis­tes per algu­nes dubi­ta­ci­ons davant el referèndum. Calma i fora insults: cada par­tit té la seva estratègia i els seus par­ro­quians, i aquí no sobra ningú.

No són cata­la­nis­tes Antoni Puig­verd, Jordi Amat, Fèlix Riera, amics que conec bé i que pro­jec­ten dub­tes sobre la inde­pendència? Parlo de gent sol­vent, no de dis­sol­vent. Tant ho són que ells, més intel·ligents i refle­xius que aquest cro­nista, no paren de rumiar en lli­bres i arti­cles com recom­pon­dre el cata­la­nisme, ara o l’endemà.