Que en fem, de les criatures?

Escric cri­a­tu­res en comp­tes de nens, no pas per exer­cir cap mena d’ús inclu­siu del llen­guatge sinó perquè la meva àvia ens deia sem­pre: “què voleu fer, cri­a­tu­res?” Segu­ra­ment en les parau­les pesen més les vivències que les modes, en aquest cas, l’estil política­ment cor­recte. Deu ser per això que també m’agrada el plu­ral genèric nens. O, si ho pre­fe­riu, nenes, tant li fa. Sigui com sigui, aquests dies molts de pares i mares es lamen­ten de les vacan­ces dels fills. Tots ho sabem: cada cri­a­tura es con­ver­teix en un hoste que irromp de manera sob­tada a casa per aixa­far-nos tota l’orga­nit­zació i els plans que havíem traçat amb tanta difi­cul­tat per fer qua­drar els hora­ris que tei­xei­xen un equi­li­bri fràgil entre vida pro­fes­si­o­nal i fami­liar. De fet, com diu una veïna meva: és que sóc mare i autònoma, i no tinc cap àvia ni avi de qui refiar-me. Tal com està mun­tada la vida labo­ral i esco­lar, les vacan­ces dels fills des­ta­ro­ten ruti­nes i creen uns pro­ble­mes afe­gits, que és tro­bar-los ocu­pa­ci­ons de lleure o un lloc on esti­guin ben guar­dats i segurs. Per això, a l’estiu, pro­li­fe­ren anun­cis de cases de colònies i webs amb infor­mació sobre tota mena d’acti­vi­tats, la majo­ria pri­va­des (per tant, de paga­ment, ja que l’oferta pública gratuïta és força limi­tada). Aquest con­flicte evi­den­cia carències que dema­nen abor­dar la situ­ació d’una manera glo­bal i efec­tiva, cosa que fins ara no s’ha fet gaire bé. Recordo els comen­ta­ris d’un pare de família que a l’època de Zapa­tero es van­tava d’haver-se gas­tat, en la com­pra d’un cotxe nou, tots els diners de l’ano­me­nat “xec bebè”. Actu­al­ment, després que la pico­na­dora de la crisi hagi dei­xat un pano­rama galdós, els ser­veis d’esplais, agru­pa­ments i casals que cohe­si­o­nen tants bar­ris han de seguir pido­lant ajuts. En con­tra­par­tida, em sem­bla que la nova renda garan­tida ciu­ta­dana mínima no asse­gu­rarà que fills de les famílies més des­pro­te­gi­des rebin edu­cació en temps de lleure, ni tam­poc les cri­a­tu­res es bene­fi­ci­a­ran de l’empo­brida classe mit­jana, que sem­pre paga impos­tos. Ens hauríem d’acos­tu­mar a dema­nar con­tra­pres­ta­ci­ons soci­als o fei­nes per a la comu­ni­tat a canvi d’ajuts públics. Sovint, quan dones diners sense cap mena de con­tra­par­tida crees rela­ci­ons de dependència que no solu­ci­o­nen els pro­ble­mes. És millor crear rela­ci­ons igua­litàries en què les famílies assis­ti­des puguin apor­tar temps per­so­nal al ser­vei de la comu­ni­tat, per ser vis­tos com a gene­ra­dors de riquesa. Això per­me­tria ampliar ajuts i ofe­rir als joves una experiència pro­fes­si­o­nal que els neguem fins als vint i anys i escaig. Per què no s’inver­teix més en acti­vi­tats gratuïtes espor­ti­ves o d’expressió artística? Tant li fa que els pro­ge­ni­tors o tutors dema­nin una renda garan­tida mínima o que per­ta­nyin a la tribu dels autònoms que no poden fer ni vacan­ces. Al cap i a la fi, aquesta és una neces­si­tat de totes les cri­a­tu­res, igual que el dret de rebre amor, segu­re­tat i pau­tes clares, en temps de classe i també a l’estiu.