A vuitanta per hora

El tram de l’auto­pista del Mares­mes que dona accés imme­diat a Bar­ce­lona, el que passa per Mont­gat i Bada­lona, ha tor­nat a res­trin­gir la velo­ci­tat als vui­tanta quilòmetres per hora. Quan el con­se­ller Joan Saura, d’IC, en el govern tri­par­tit de Mara­gall o de Mon­ti­lla, va pren­dre la mateixa deter­mi­nació, es van mul­ti­pli­car les inter­pel·laci­ons par­la­mentàries en con­tra, les car­tes al direc­tor enfu­ris­ma­des, els arti­cles d’opinió viru­lents: “A vui­tanta sem­bla que anem atu­rats per l’auto­pista.” L’opo­sició va asse­gu­rar que, si gover­nava, la retor­na­ria als cent vint. Va tor­nar a gover­nar, i el retorn va ser un fet. Ara el mateix govern ha anat a recu­pe­rar els senyals de trànsit de Saura. Ningú no n’ha dit res. No n’hi ha hagut ni infor­mació als dia­ris.

Algú dirà que l’actual falta de reac­ci­ons posa en evidència que l’antiga cam­pa­nya en rea­li­tat anava diri­gida con­tra Saura i el tri­par­tit d’esquer­res. Sense des­car­tar-ho, a mi em sem­bla que és més com­pli­cat. Em sem­bla que entre Saura i avui s’ha produït una evo­lució que ha dei­xat els con­duc­tors acom­ple­xats, aco­qui­nats, sense esma de dir res i amb la por de rebre invec­ti­ves de tots can­tons si deien.

Quan els cot­xes es van començar a impo­sar, els seus usu­a­ris van recla­mar la tala d’arbres als car­rers i les car­re­te­res, la supressió de les vore­res i fins i tot dels via­nants que hi pas­sa­ven, l’emma­gat­ze­matge dels tram­vies, de les bici­cle­tes, dels car­ros... Els desit­jos van ser ple­na­ment satis­fets. Els car­ros de moment no, però han tor­nat els tram­vies, les bici­cle­tes, els arbres fron­do­sos als car­rers, les vore­res que, de tan amples, con­ver­tei­xen el lloc que ocu­pen en zona reser­vada als via­nants i sense accés a l’automòbil. Els antics con­que­ri­dors que avançaven moto­rit­zats en nom del progrés han estat repel·lits. Se’ls acusa de tot: de la calor de l’estiu, de fer tos­sir la gent, de fer fon­dre els pols i mig­par­tir l’Antàrtida, del retrocés de la pesca de la sar­dina, d’atro­pe­llar via­nants i ciclis­tes, dels incen­dis fores­tals, d’oxi­dar les tor­res de la Sagrada Família... La reacció con­tra Saura va ser l’últim ester­nut abans de clau­di­car. Quin con­duc­tor gosa recla­mar els cent vint? Qui dis­cu­tir el tram­via per la Dia­go­nal? Fins fa qua­tre dies era habi­tual aquesta con­versa: “He anat a Andorra en dues hores”; “Doncs jo, en una hora i mitja.” Ara tot­hom hi arriba en el mateix temps, després de superar radars i roton­des i la mala consciència de fer-ho amb cotxe i no amb el tren que no hi ha o amb autobús.

També con­tri­bu­eix a la resig­nació, i ara parlo més en gene­ral, que l’antic prin­cipi segons el qual tot el que és sus­cep­ti­ble d’empit­jo­rar aca­barà empit­jo­rant ara es for­mula i s’inte­ri­o­ritza així: tot el que pugui ser pro­hi­bit aca­barà sent pro­hi­bit.