El camí no és aquest

Jo visc en un estat democràtic ple de neces­si­tats de millora on el govern, l’actual i els que el pre­ce­dei­xen, han comès un munt d’errors en la gestió de la relació amb Cata­lu­nya. Alguns tan gar­ra­fals i imper­do­na­bles com “pasar el cepi­llo (eina de fus­ter que va lli­mant la superfície) al Esta­tuto”, frase lamen­ta­ble d’Alfonso Guerra, o la pre­sen­tació del recurs d’incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat per part del PP con­tra el docu­ment de con­sens que va arri­bar al Congrés dels Dipu­tats després de ser apro­vat pel Par­la­ment Català. Sí, n’ha comès molts i n’està come­tent molts més negant-se a plan­te­jar la modi­fi­cació de la Cons­ti­tució per tal de tro­bar una solució legal a un con­flicte polític amb deman­des lícites de votació. És veri­tat, però també és veri­tat que és men­tida i es fa popu­lisme i demagògia ten­den­ci­osa quan s’afirma, omplint-se la boca de pro­cla­mes i eslògans davant de la ciu­ta­da­nia, que a Espa­nya no hi ha democràcia perquè no es deixa fer allò que la llei no per­met.

El meu avi, que va estar vuit anys exi­liat per “rojo, sepa­ra­tista, judío y masón” com deia la denúncia que el va fer fugir, al tor­nar a Cata­lu­nya sí que va viure i va veure créixer els seus fills en un Estat tota­li­tari. Ell, home d’ordre, burgès impli­cat amb les ins­ti­tu­ci­ons del seu país i cata­la­nista de soca-rel, esta­ria con­vençut que, avui, el camí per a una Cata­lu­nya demòcrata i sobi­rana amb totes les garan­ties, que sigui reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment i tre­ba­lli pel con­sens ciu­tadà, no és aquest.

Segui­rem a l’espera que el bon sen­deri, el seny, s’imposi.

Si no hi ha res de nou i els ve de gust, ens retro­bem al setem­bre.