Parquímetres de Farners

Res­pecte a les noves tec­no­lo­gies, hi ha ciu­ta­dans talen­to­sos com el far­ne­senc Marc Cana­leta, que entra a les pro­fun­di­tats del cor del seu smartp­hone, s’empesca un joc per a mòbils i després se’l ven a una empresa ame­ri­cana per 232 mili­ons d’euros. Pas mal... La natura, per com­pen­sar, també ens pro­cura ciu­ta­dans per­fec­ta­ment inútils a qui els dígits, les pan­ta­lles i les ope­ra­ci­ons seqüenci­als fan més por que una pedre­gada. A un ser­vi­dor, per exem­ple, no li fa ben bé res age­no­llar-se davant d’un parquímetre de zona blava i supli­car-li que lliuri d’una vegada el tiquet, sense més ins­truc­ci­ons a seguir. Fins que arriba un xaval, fica un euro i mig pel mateix forat on ell ja hi ha introduït 232 mili­ons d’euros i recull la Coca-Cola, que ha bai­xat amb un gran ter­ra­bas­tall... Entre­mig dels dos extrems hi ha de tot: des d’aquell que té una gran com­petència fun­ci­o­nal, sense arri­bar al punt dolç d’en Cana­leta, fins a qui sobre­viu amb una inse­gu­re­tat rao­na­ble i min­vant a mesura que rep les empen­te­tes del proïsme. La pro­ta­go­nista de la Gale­ria d’avui és d’aquest últim per­fil. Es diu Bego Vázquez i ens denun­cia que ha estat víctima dels nous parquímetres diabòlics de Santa Coloma. O més ben dit: víctima del con­tro­la­dor que la va aju­dar perquè no se’n sor­tia... –“M’ori­enta i jo, inno­cent i ata­ba­lada, escric la matri­cula mala­ment, qua­tre números cor­rec­tes però en ordre incor­recte...” Després de dei­xar el tiquet al cotxe i donar-li’n les gràcies, la Bego se’n va a com­prar, amb una mica més de com­petència fun­ci­o­nal que abans i la inse­gu­re­tat estin­to­lada. Però ah, caram, quan torna, l’home l’està mul­tant! –“Però de debò em multa? Havent-me aju­dat a com­prar el tiquet i sabent que el cotxe era meu?” La res­posta de l’il·lus­tre con­tro­la­dor (il·lus­tre per l’armi­lla fos­fo­res­cent) no té preu: –El error es suyo...” Més tard, a la comis­sa­ria, ella explica l’inci­dent als guàrdies. Ell li remuga alguna cosa “amb aquell gest seu de coll amunt” per aca­bar tan­cant la con­versa així: –¡Y con esto que le digo se acaba todo!” La Bego paga la multa i comença a pen­sar en la recla­mació a l’Ajun­ta­ment... El cas és que un ser­vi­dor no es pot treure del cap l’home de l’armi­lla. Si mai me’l trobo a la plaça, tant de bo que hi hagi el xaval al dar­rere: seria un error imper­do­na­ble que, després d’aju­dar-me a ficar les mone­des per al tiquet, m’equi­voqués de botó i en comp­tes d’una Coca-Cola em baixés una Fanta...