Marejar la perdiu

Aquests dar­rers mesos he anat seguint amb una bar­reja d’interès i d’estu­pe­facció, per no dir indig­nació, els movi­ments dels comuns sobre el referèndum. Subrat­llo referèndum, no parlo d’inde­pendència. Per què subrat­llo referèndum? Perquè del que es tracta l’1-O és de faci­li­tar l’exer­cici de la democràcia, no d’impo­sar cap opció, tot i que tot­hom té el dret de defen­sar la seva, només fal­ta­ria. En un referèndum es pot votar sí, es pot votar no, es pot votar en blanc o, sim­ple­ment, abs­te­nir-se. Em sem­bla men­tida que esti­gui escri­vint aques­tes parau­les. Quin demòcrata pot ser con­trari a per­me­tre que els ciu­ta­dans deci­dei­xin lliu­re­ment i democràtica­ment el seu futur i a accep­tar la seva volun­tat?

Fa pocs dies un vell amic em deia –pen­sant-se que m’havia parat una trampa i que m’havia atra­pat– si en cas d’inde­pendència per­me­tria un referèndum per mirar de revo­car-la. Va que­dar sorprès quan li vaig dir que jo mai em negaré que la gent s’expressi. Una altra cosa és que faci cam­pa­nya per l’opció que a mi em sem­bli més justa. El mateix diria al senyor Fernández, dipu­tat del PP, ja que nosal­tres som demòcra­tes, i no sola­ment accep­ta­rem el resul­tat del referèndum, sinó que si hi ha una majo­ria com la nos­tra que un cop gua­nyat en demana fer un altre, el farem.

Dit això, no entenc com for­ces que es pre­sen­ten com la gran alter­na­tiva, com la veu del poble que ha de fer que tot canviï, es neguin que el poble parli, sobre­tot si albi­ren que el poble dirà coses que ells no volen accep­tar. Em sem­bla­ria més cohe­rent un no clar i rotund que un sí-però-no, sinó-tot-el-con­trari, que és el que venen a dir. De moment, qui està inten­tant can­viar-ho tot, qui ha sac­se­jat l’statu quo, no són els grups que se n’omplen la boca, sinó l’inde­pen­den­tisme. I ho està fent de manera tran­quil·la i pacífica, amb l’espe­rança de poder cons­truir un nou país més just i net que el que vol dei­xar enrere. Els reco­mano lle­gir Gandhi, que va dir que una unça de pràctica val més que una tona de dis­cur­sos.

Jo he estat de les pru­dents amb ells perquè vaig enten­dre que calia sumar, i encara ho penso. Però en aquest punt de la pel·lícula el que ens calen són pre­ses de posició clares. O s’és par­ti­dari de faci­li­tar que la gent expressi la seva volun­tat, o no. Per ser justa he de dir que dels movi­ments que ocu­pen l’espai polític dels comuns, Podem Cata­lu­nya ha estat el més clar. A diferència de Cata­lu­nya en Comú i d’ICV, ha dei­xat clar que la seva opció és la crida a la par­ti­ci­pació mas­siva. Del sen­tit del vot no en par­len, però accep­ten que serà divers.

A mi em sem­bla molt clar que espe­rar un acord amb l’Estat quan el mateix Rajoy ha dit que no reac­ci­o­narà fins al 2 d’octu­bre –que mirant-ho amb opti­misme ve a ser una accep­tació del referèndum– és una manera de mare­jar la per­diu o, encara pit­jor, de menys­te­nir les aspi­ra­ci­ons d’una part molt impor­tant de ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes de Cata­lu­nya. Curi­o­sa­ment, en la mateixa línia, en una entre­vista a El Periódico, Colau mani­fes­tava mol­tes reser­ves sobre la pos­si­bi­li­tat de donar suport a la con­sulta, i afe­gia que el dia 2 d’octu­bre s’hau­ria de con­ti­nuar tre­ba­llant pel referèndum. Per què negar la pos­si­bi­li­tat con­vo­cada, la pràctica, i con­ti­nuar des­fu­llant la mar­ga­rida amb dis­cur­sos tan ambi­gus com con­fu­sos sobre un referèndum acor­dat amb un Estat que ni en vol sen­tir a par­lar? El seu argu­ment és la manca de garan­ties, però com molt bé li va res­pon­dre en Jordi Borja, un dels refe­rents intel·lec­tu­als dels comuns, quan es va a una vaga gene­ral, per posar un exem­ple, algú parla de garan­ties? I jo afe­gi­ria, qui­nes garan­ties tenia l’Assem­blea de Cata­lu­nya en ple fran­quisme? Les revo­lu­ci­ons dema­nen garan­ties? En tot cas, con­tra l’ús de la força i la negació de l’exer­cici de la democràcia, no hi ha garan­tia pos­si­ble i dema­nar-la és un oxímoron per no dir una excusa. La pre­gunta que cal fer-se és que amaga aquesta con­fusió. I com sem­pre, el que amaga, és la por a la pèrdua de vots o a l’espe­rança d’arre­ple­gar-ne de totes ban­des.

Malau­ra­da­ment no tinc cap dubte que vivim en un estat on el que està real­ment amenaçat és la democràcia, i que tard o d’hora els que són real­ment demòcra­tes ho veu­ran. De moment, sort que tenim sen­tit de l’humor i més que pren­dre-ho com una tragèdia ens ho pre­nem com una òpera bufa. Però no ens equi­vo­quem, actuar pacífica­ment i amb el som­riure als lla­vis és el que hem fet i hem de con­ti­nuar fent, però ara és l’hora de la veri­tat i cal que tots els que cre­iem que som a tocar de viure en un país millor, no ens rela­xem ni un ins­tant.