Venim de lluny

Venim de lluny, del 92 i d’abans. El prop­pas­sat 14 de juliol va tenir lloc a Banyo­les un acte com­me­mo­ra­tiu dels 25 anys de l’ope­ració Garzón con­tra l’inde­pen­den­tisme català, una repressió famosa per les nom­bro­ses denúncies de tor­tu­res prac­ti­ca­des per l’admi­nis­tració espa­nyola. Apro­fi­tant la con­jun­tura dels jocs olímpics del 1992, el jutge Garzón va orga­nit­zar una veri­ta­ble ràtzia con­tra el movi­ment inde­pen­den­tista que s’havia desen­vo­lu­pat d’una manera “exces­siva”, segons els desig­nis de l’Estat espa­nyol.

Aquests fets van tenir una forta reper­cussió però els direc­tius d’uns quants mit­jans de comu­ni­cació (amb el tan­ca­ment del pro­grama L’Orques­tra de Jordi Ven­drell a Cata­lu­nya Ràdio per haver permès la infor­mació sobre les tor­tu­res, o amb la ins­ti­gació a la repressió que es va fer des del diari El País, etc.) en van ofe­gar la difusió. Va ser un col·labo­ra­ci­o­nisme ver­go­nyant que també s’ha vol­gut silen­ciar.

Ha estat molt impor­tant, doncs, recor­dar aquests dies els fets del 92 perquè el poder esta­blert juga a la des­memòria. Però encara no s’ha fet justícia política, perquè només se’n pot fer si es valora amb el rigor sufi­ci­ent la pri­mera expansió de l’inde­pen­den­tisme dels anys 80 i 90, en què es van mobi­lit­zar dese­nes de milers de per­so­nes. El silenci o la calúmnia damunt l’inde­pen­den­tisme nai­xent han ali­men­tat una ope­ració ideològica per­sis­tent fins al punt que s’ha vol­gut negar la seva influència en la consciència inde­pen­den­tista que té avui el poble català.

I cal saber que aquesta experiència política va obrir una línia d’acció que ha arri­bat fins avui: la cre­ació d’un movi­ment nou arre­lat al ter­ri­tori i a les rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als; inde­pen­dent del marc res­tric­tiu de la tran­sició espa­nyola; i no sub­or­di­nat a incidències elec­to­rals o estric­ta­ment par­ti­dis­tes... Durant anys, les llui­tes popu­lars han estat dina­mit­za­des per col·lec­tius inde­pen­den­tis­tes en mol­tes comar­ques i bar­ris arreu del país, on s’ha creat una consciència que ha dei­xat un pòsit sòlid en la nos­tra soci­e­tat.

L’experiència del 92 és un epi­sodi sin­gu­lar d’aquesta mobi­lit­zació i orga­nit­zació con­ti­nu­a­des dins la soci­e­tat cata­lana. Avui hi ha mol­tes per­so­nes que no pro­ve­nen de l’inde­pen­den­tisme d’aquell moment, però és una evidència cons­ta­ta­ble que l’inde­pen­den­tisme pri­mi­geni ha fet una funció ben activa en les mobi­lit­za­ci­ons en cen­te­nars de casos i en un bon nom­bre de comar­ques, començant per la gus­pira que va encen­dre la flama de les con­sul­tes sobre la inde­pendència l’any 2009.

Un altre fac­tor impor­tant, rela­ci­o­nat amb aquests fets és la lluita con­tra la repressió, que l’inde­pen­den­tisme no ha con­ce­but mai com una acció pura­ment defen­siva sinó com un àmbit d’acció on es pro­du­eix una con­fron­tació clara amb l’Estat i que demana, per tant, una atenció política espe­cial. Enca­rar la repressió amb una clara volun­tat de no cedir a les pre­ten­si­ons de l’Estat espa­nyol (com quan es volia obli­gar, sota tor­tura, els pre­sos i encau­sats, a rene­gar dels prin­ci­pis i a decla­rar con­tra com­panys seus) va esta­blir una pri­mera “bar­rera humana” en una con­fron­tació que avui s’ha gene­ra­lit­zat.

Venim de lluny, doncs, perquè hem per­sis­tit en una lluita que és una con­fron­tació de legi­ti­mi­tats. Això és el que va posar sobre la taula el movi­ment polític dels anys 80 i 90 i, con­cre­ta­ment, la repressió del 92. És una con­fron­tació de legi­ti­mi­tats que tor­nem a tenir ara al davant i que tot­hora rea­pa­reix; i que exis­tirà fins al moment en què hau­rem pogut exer­cir ple­na­ment com a nació el nos­tre dret a l’auto­de­ter­mi­nació.

Avui dis­po­sem d’ele­ments impor­tants cons­truïts a través dels anys: s’ha cons­truït un movi­ment ampli orga­nit­zat (tant en el nivell més gene­ral de la Rup­tura inde­pen­den­tista com en la tasca cons­tant d’enfor­tir la Uni­tat Popu­lar, és a dir, l’orga­nit­zació de les llui­tes popu­lars rei­vin­di­ca­ti­ves). S’ha asso­lit una consciència política inde­pen­den­tista estesa soci­al­ment. I tot ple­gat ha por­tat a una impor­tant capa­ci­tat de mobi­lit­zació i de soli­da­ri­tat en la con­fron­tació amb l’Estat espa­nyol.

Inte­grar l’experiència del 92 en la nos­tra consciència col·lec­tiva reforça aquest poten­cial acu­mu­lat. Venim de lluny i anem més enllà. Ens tro­bem en la bona direcció. Seguint l’exem­ple de com­ba­ti­vi­tat dels qui van plan­tar cara fa 25 anys, i que hi han per­sis­tit, hem de tenir la segu­re­tat que amb la mobi­lit­zació per­ma­nent i la soli­da­ri­tat més ferma, obri­rem les por­tes a la república cata­lana inde­pen­dent.