Favors que no fan cap falta

Hi ha qui es pensa que la seva quo­ti­di­a­ni­tat és una bom­bo­lla en la qual només hi caben les seves pròpies ruti­nes i per això con­si­dera, errònia­ment, que el turisme l’enva­eix i l’altera. I dic errònia­ment perquè, a Cata­lu­nya, aquesta quo­ti­di­a­ni­tat també comprèn la con­vivència amb aquest feno­men social des de fa més de cent anys, sei­xanta si ens refe­rim al de mas­ses. El pes que té a la balança glo­bal d’ingres­sos, en la dis­tri­bució dels sec­tors pro­fes­si­o­nals i en les ren­des pri­va­des, ho cor­ro­bora, com també posa en evidència que és un actiu fona­men­tal del nos­tre país que no podem menys­prear ni ata­car amb acci­ons pue­rils, irre­fle­xi­ves i rabiüdes, ves­ti­des d’una nova febrada social que s’ha bate­jat com a turis­mofòbia.

Els efec­tes nocius del turisme –que en té, aquí i arreu– no s’han de com­ba­tre ata­cant o inco­mo­dant qui el prac­tica, sinó dema­nant a les admi­nis­tra­ci­ons que esti­guin a l’altura del que reque­reix aquesta part essen­cial de la nos­tra eco­no­mia. I si es pro­du­ei­xen efec­tes inde­sit­jats (satu­ració urbanística i de ser­veis, con­ta­mi­nació, espe­cu­lació, etcètera), exi­gir polítiques de ree­qui­li­bri. Aquesta és l’acti­tud que ens cal i no la d’enge­gar-nos trets al peu con­ver­tint els visi­tants en objecte de la nos­tra fúria, sobre­tot ara que Cata­lu­nya neces­sita que el món la miri amb bons ulls.