Els murs de la ignomínia

Durant la segona mei­tat del segle pas­sat, el mur de Berlín es va con­ver­tir en el símbol d’una Europa divi­dida per la Guerra Freda; una fron­tera que sepa­rava el vell con­ti­nent entre comu­nisme i capi­ta­lisme. Quan va caure, algun ana­lista va vati­ci­nar la fi de la Història, però els estats s’ha afa­nyat a cons­truir nous murs, a con­so­li­dar noves fron­te­res. Es tracta de quilòmetres i quilòmetres de tanca eri­gits per l’ésser humà con­tra l’ésser humà. Una autèntica para­doxa. Són 700 quilòmetres a Cis­jordània, 3.360 al sud dels Estats Units, 1.416 a Corea del Nord... La llista és inter­mi­na­ble. Algu­nes d’aques­tes tan­ques s’han eri­git amb l’excusa d’inten­tar atu­rar el ter­ro­risme o el tràfic de dro­gues; d’altres, per fre­nar la sor­tida del país o atu­rar l’entrada de la immi­gració. Els murs s’aixe­quen als cinc con­ti­nents, fins i tot en aquells països que s’havien eri­git com a refe­rents de la lli­ber­tat i la soli­da­ri­tat. Segons un informe de l’Over­seas Deve­lop­ment Ins­ti­tute (ODI), d’ençà de la cai­guda del mur de Berlín s’han cons­truït o començat 1.200 quilòmetres de tan­ques fron­te­re­res a Europa. La fal·lera dels governs per fre­nar els movi­ments de la població, ali­men­tada pels popu­lis­mes de dre­tes i la por de la ciu­ta­da­nia, ha supo­sat inver­si­ons milionàries. Només entre el 2014 i el 2016, Europa es va gas­tar 17.000 mili­ons d’euros per fre­nar les arri­ba­des d’immi­grants. I, entre el 2005 i el 2017, el pres­su­post de l’agència euro­pea de fron­te­res (la Fron­tex) va pas­sar de 6 a 254 mili­ons d’euros. Un informe de 22 peri­o­dis­tes euro­peus sobre 11 països indica que les empre­ses de vigilància gua­nyen 30.000 mili­ons d’euros anu­als en el mer­cat comu­ni­tari. I, men­tre s’ali­menta el negoci de la segu­re­tat, Europa s’atrin­xera con­tra l’arri­bada d’immi­grants i esta­bleix quo­tes ver­go­nyants davant el drama dels refu­gi­ats; i, a sobre, les incom­pleix. Malau­ra­da­ment, el vell con­ti­nent, que durant el segle XIX va lide­rar l’avenç de la democràcia, ha renun­ciat a con­ver­tir-se en un mirall de les lli­ber­tats i ha bas­tit els seus pro­pis murs de la ignomínia.