Postveritats dels comuns

Per una certa repulsió a l’hagi­o­gra­fia dels sants, els comuns no deuen conèixer la història de sant Ramon Nonat. Segons la tra­dició, aquest sant català –patró de les par­te­res– s’ano­mena així ja que va ser extret del cos de la seva mare –morta el dia abans– amb una eina de tall. La llei del referèndum de l’1-O (RF) és com l’infant nonat. S’ha anun­ciat el seu nai­xe­ment, però no ha nas­cut jurídica­ment. Mal­grat tot, els diri­gents comuns fan una crítica furi­bunda al RF nonat sense tenir en compte que és l’Estat que no vol que neixi de cap manera. Per tant, les estratègies happy flower que diuen que el part sigui natu­ral, acor­dat amb la pare­lla espa­nyola, a casa i dins d’una pis­cina d’aigua i en un ambi­ent rela­xat amb olors d’encens, no ha estat pos­si­ble. El part s’haurà de fer de forma ràpida i caldrà que l’infant comenci a cami­nar al més aviat pos­si­ble. La sen­sació, però, és que als comuns ja els van bé totes les difi­cul­tats que posa l’Estat per evi­tar-ne el nai­xe­ment. No s’entén que s’omplin la boca d’eslògans com “les dones parim, les dones deci­dim” o “sí que es pot”, per exem­ple, ocu­par un pis sense permís del pro­pi­e­tari i, en canvi, que, en el cas d’un RF democràtic, cal­gui el permís del marit (Espa­nya) per fer-lo.

Això és el que es dedu­eix de la carta publi­cada per Igle­sias i Domènech: “Cata­lu­nya és una nació que vol deci­dir el seu futur i que neces­sita per fer-ho seguir tei­xint ali­an­ces en la bata­lla per les sobi­ra­nies a tot Espa­nya” (eufe­misme de “permís d’Espa­nya”). Li neguen la con­dició de RF, però alhora no poden negar l’evidència del que sig­ni­fi­carà ja que un 69% dels seus votants diuen que ani­ran a votar i per això li reco­nei­xen la cate­go­ria de mobi­lit­zació. El més sor­pre­nent, però és la seva prèdica laica, és que la sobi­ra­nia és com la Santíssima Tri­ni­tat, tres en un: “Cata­lu­nya es cons­truirà amb els del sí, amb els del no i amb els que defen­sen un nou encaix de la nació cata­lana en un nou pro­jecte col·lec­tiu […]. I ho farà com un sol poble.” Simultània­ment a aquesta carta, s’ha difós un mani­fest de 224 comuns que fan una crida a la no-par­ti­ci­pació al RF: “L’1-O no hi ani­rem.” Segons els sig­nants, ells matei­xos repre­sen­ten “la Cata­lu­nya real dels nos­tres bar­ris, pobles i ciu­tats”. Entre ells hi ha, per exem­ple, Marc Ber­to­meu que és el fill de l’empre­sari Jordi Ber­to­meu i Orteu, que ha estat el pre­si­dent de l’Euro­lliga de bàsquet. També Quim Brugué, catedràtic de ciència política i expert en par­ti­ci­pació, que entre el 2004 i 2008 va ser direc­tor gene­ral de Par­ti­ci­pació Ciu­ta­dana, però que durant el seu man­dat només va acon­se­guir que un 48,85% dels cata­lans par­ti­cipés en el referèndum de rati­fi­cació de l’Esta­tut del 2006, cosa que no deixa de ser sor­pre­nent.

Un altre dels sig­nants és Joan Boada, d’ICV, que simp­tomàtica­ment és un dels ter­tu­li­ans remu­ne­rats habi­tu­als de TV3 i Cata­lu­nya Ràdio que més fus­tiga els par­ti­da­ris del RF i que alhora cri­tica la poca plu­ra­li­tat de la TV pública de Cata­lu­nya i, en canvi, no digui res de l’ínfima presència dels sobi­ra­nis­tes en els mit­jans de comu­ni­cació públics espa­nyols i en els pri­vats de Cata­lu­nya: “En Cataluña, los naci­o­na­lis­tas [...] están ten­si­o­nando a la soci­e­dad hasta con­se­guir rom­perla. Nunca había visto en mi país las acti­tu­des supre­ma­cis­tas, sec­ta­rias y xenófobas eje­cu­ta­das por un gobi­erno, por su tele­visión pública, por su prensa amiga [...] fomen­tan el odio a todo aquel que no siga sus con­sig­nas inde­pen­den­tis­tas.”(El País, 16-8-2016).

Men­tre que hi ha diver­ses per­so­na­li­tats inter­na­ci­o­nals que estan a favor que els cata­lans votin, els comuns –en el mani­fest– insis­tei­xen en “la no-par­ti­ci­pació, ni en la crida a la par­ti­ci­pació” amb un decàleg dels motius pels quals el referèndum no té legi­ti­mi­tat: “no és un RF democràtic i efec­tiu”, “degrada el sig­ni­fi­cat d’un ins­tru­ment democràtic”, és una “llei regu­la­dora no cone­guda amb anti­ci­pació”, no té “una admi­nis­tració elec­to­ral ni cens”, no hi ha “mit­jans públics res­pec­tu­o­sos amb la plu­ra­li­tat d’opci­ons” i “no té reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal ni naci­o­nal”. De tota manera, si con­fron­tem els supo­sats dèficits del RF amb el que diu la llei podem veure que sí que estan pre­vis­tes tota mena de garan­ties. Sem­bla que els sig­nants del mani­fest no se l’hagin lle­git. Ens pro­po­sen aga­far el pobre infant nonat del RF i donar-lo en adopció fins que hi hagi “un estat plu­ri­na­ci­o­nal sus­ten­tat en la fra­ter­ni­tat dels pobles i en la capa­ci­tat de gene­rar ali­an­ces i tei­xir com­pli­ci­tats amb les for­ces polítiques de l’Estat i d’Europa”. És a dir, fins que l’infant es jubili.

A tot el mani­fest, però, hi ha un argu­ment sub­ja­cent i és que men­tre l’Estat no el reco­ne­gui ells no l’accep­ta­ran. Són excu­ses de mal paga­dor que ama­guen expres­sa­ment que les lleis del RF d’auto­de­ter­mi­nació poden estar ava­la­des inter­na­ci­o­nal­ment si l’Estat en qüestió es nega rei­te­ra­da­ment a accep­tar-lo. Això ho ha mani­fes­tat Jaime Pas­tor (ideòleg d’esquer­res alter­na­ti­ves a l’Estat espa­nyol) que diu que l’1-O és total­ment legal i legítim. Per tant, mal­grat els cants de sirena dels diri­gents dels comuns i la seva nul·la pre­dis­po­sició a par­ti­ci­par en el RF, hem de fer com sant Ramon Nonat: néixer encara que sigui per cesària. Per dir-ho amb altres parau­les del lèxic dels comuns, no es pot negar l’apo­de­ra­ment democràtic que el vot de l’1-O repre­senta per a tots els cata­lans. Tant els dels sí com els del no, votem!