Giroooona! Oh, oh, oooh!

Bé, doncs ja tenim el Girona amb un equi­pet per som­niar i amb un bon pare pedaç al dar­rere per si ens falta algun juga­dor d’última hora. Ja és ben curiós, el que ens està pas­sant a molts antics segui­dors del Barça. Mal­grat el pro­verbi (que, com tots els pro­ver­bis, Pla hau­ria avi­sat que és fals), prou sos­pitàvem que era millor ser cua de lluç que no pas cap d’aren­gada. Però, noi, ni ens ima­ginàvem que això nos­tre també és millor que encapçalar el mateix lluç! De manera que s’ha aca­bat elu­cu­brar amb la Cham­pi­ons, amb el tri­plet o amb un altre cinc a zero al Madrid. Ara cre­uem els dits per no bai­xar a segona i si ho acon­se­guim, doncs tu, que sal­ta­rem per un peu! Una sola pega, ai las: també depen­drem indi­rec­ta­ment dels diners dels emi­rats... La solució? Doncs l’única bona: auto­go­ver­nar-nos. Podríem començar com Prat de la Riba, amb una man­co­mu­ni­tat. S’ima­gi­nen un Club de Fut­bol Costa Brava, amb el bo i millor del Figue­res, del Lla­gos­tera, del Palamós i del Girona? Quants asso­ci­ats no tin­dria? Quants patro­ci­na­dors no li ani­rien al dar­rere per la grapa turística? Si els giro­nins de ciu­tat i de comar­ques ens deixéssim estar d’urcs loca­lis­tes i ens adonéssim que és més ràpid viat­jar d’una població a l’altra que no pas el que triga un bar­ce­lo­nista per anar de la plaça de les Glòries al Camp Nou, quin equip, quin plan­ter, quin patri­moni, quin fred de peus del culer! Segona idea si la man­co­mu­ni­tat fa figa, aquesta més tàctica: fora mar­ques comer­ci­als de la samar­reta. No ens queda més remei que llui­tar amb un equi­pet con­tra les vaques sagra­des dels altres equips? Doncs res d’espe­rar el mannà del cel, a gua­nyar els par­tits amb un escut del Girona així de gros, que vagi del coll al sota ven­tre. No hi ha a tota la UEFA un blasó més lisèrgic! T’arriba en Messi amb la pilota con­tro­lada per dri­blar-te, t’esti­res bé la samar­reta i li plan­ti­fi­ques davant dels ulls aquell maremàgnum de rat­lles blan­ques i ver­me­lles en dia­go­nal, amb les qua­dri­bar­ra­des ver­ti­cals pel damunt i les flu­vi­als ondu­la­des en pri­mer pla, a en Messi li agafa un viatge psi­codèlic i ja el tens esta­bor­nit fins als minuts de des­compte. Txé, per què em roda el cap d’aquesta manera? Onze rivals deso­ri­en­tats, algun cri­dant que pot volar. I au, men­tres­tant les pro­me­ses del Manc­hes­ter City a afar­tar-se de fer gols per tor­nar a Angla­terra i expli­car als amics que a Girona ni qua­tre-tres-tres, ni qua­tre-dos-qua­tre. Tàctica dali­ni­ana.