I una fideuada

He fet tres arti­cles De reüll i en tots tres he expli­cat històries del tren. Sem­pre hi pas­sen coses, i com que faig dos tra­jec­tes al dia, les anècdo­tes s’acu­mu­len. Un cop va pujar una noia amb una bossa, crec que era del Nos­trum, aquesta botiga de men­jar pre­pa­rat. Se la va posar al damunt, com va poder va obrir un plat, el va abo­car sobre un altre de la mateixa botiga, va desem­bo­li­car els coberts i es va posar a men­jar, així fent equi­li­bris, una fide­uada amb esca­li­vada. Jo estava al seient del davant patint perquè el tren no frenés de cop i perquè la fide­uada en qüestió no passés a for­mar part de mi. Això de men­jar amb pres­ses és una de les coses dels temps que ens ha tocat viure. A mi també em passa mol­tes vega­des, que haig de dinar cor­rents. Però encara no s’ha donat el cas que hagi de fer-ho al tren. Nor­mal­ment m’emporto una car­ma­nyola i dino a la feina o em menjo un entrepà en algun lloc, si puc, dis­cret. Al tren, però, cada dia hi ha més gent que hi dina i hi sopa. El cas de la noia de la fide­uada, però, és el més radi­cal que recordo. També recordo una altra pas­sat­gera radi­cal que anava amb un gos i el va fer seure en un seient, el del seu cos­tat. Hi havia gent dreta i la dona no s’immu­tava. Al final algú li va dema­nar sis­plau si podia treure el gos i alli­be­rar el seient, però la dona va dir que no. I va dir que no i va expli­car a tots els qui miràvem que també havia pagat un bit­llet pel gos, i doncs que aquest hi tenia dret.