Civilitat

Con­tra la barbàrie de dijous, unes rat­lles que evo­quen el seu con­trari. Tro­bar espais de civi­li­tat en el pai­satge frag­men­tat i caòtic del món con­tem­po­rani és un regal per a l’espe­rit. Espe­ci­al­ment, quan passa con­tra pronòstic. Un exem­ple: qui diria que l’estació més diabòlica de la Renfe a Cata­lu­nya –Sant Vicenç de Cal­ders– deu el nom a un dels poblets més encan­ta­dors del país? Enmig d’encre­ua­ments de xar­xes de comu­ni­cació viària i fer­roviària, entre la pressió demogràfica de Cala­fell i Coma-ruga, el poblet de Sant Vicenç s’alça en un pro­mon­tori pri­vi­le­giat sobre el Medi­ter­rani. Superar els car­rers cos­te­ruts de Sant Vicenç per­met obser­var la plana de vinyes i gar­ro­fers, de pins i oli­ve­res que, pun­te­jada per una fila de xiprers o la figuera oca­si­o­nal, s’estén des del Ven­drell fins a la platja de Sant Sal­va­dor. Del Ven­drell en sobre­surt l’àngel enjo­gas­sat –un enxa­neta celes­tial– que Apel·les Fenosa va plan­tar al cam­pa­nar de la vil·la. I just a sota el nos­tre poble de Sant Vicenç, la finca d’Agus­tus Forum, ordre i pro­ducció, vinyes en per­fecta for­mació, com legi­ons roma­nes. La il·lusió de tro­bar-nos enmig d’una pin­tura nou­cen­tista és total. D’un nou­cen­tisme viu i popu­lar, però, com el que res­sona en el pri­mer quar­tet del sonet de Car­ner en mar­xar d’aquell entorn: “Adeu vila rega­lada/ adeu, vila del Ven­drell/ que fas una olor mes­clada/ de gar­rofa i vi novell.” Els sig­nes de civi­li­tat, aquí i allà, refor­cen el nos­tre tei­xit cívic i apun­ta­len el sis­tema ètic del país. Si bai­xant de Sant Vicenç ens arri­bem fins a la platja de Sant Sal­va­dor hi tro­ba­rem, plan­tada també com un oasi d’ideal nou­cen­tista, la casa museu de Pau Casals. Una visita indis­pen­sa­ble si no volem aban­do­nar la il·lusió d’un país fer­vent­ment somiat. La petja del mes­tre a la casa a la qual va renun­ciar a tor­nar amb Franco viu, afe­geix a l’experiència de civi­li­tat que desprèn el pai­satge, l’emoció vital de la musica i la cul­tura, els ide­als de pau i fer­mesa del català més ins­pi­ra­dor que ens va donar el segle pas­sat.