“«Catalan spoken»”

Temps era temps als locals d’aquest país era corrent veure-hi cartellets anunciant les habilitats lingüístiques dels empleats: “English spoken”, “On parle français”, per a tranquil·litat dels nostres turistes... Avui dia, a Barcelona i en altres indrets de Catalunya, a qui cal tranquil·litzar és als pobres ciutadans que parlem la llengua del país. Avui dia, entrar en un bar amb l’única arma comunicativa del català és una temeritat. Adreçar-se a un empleat en llengua catalana provoca en el que et serveix una cara de desconcert. Demanar un tallat a la catalana manera és un acte que els sembla excèntric, vista la cara que hi posen centenars de baristes. Fins i tot si es tracta d’un modest cafè. La seqüència més probable és aquesta: “Un cafè, sisplau”, “Un café?”, “Sí, un cafè”, “Ah, vale, un café”. I a una fleca qualsevol: “Una barra de pa, sisplau”, “Pan?”, “Sí, pa”, “Okey, pan para el señor”... Costa de creure, però la cosa és perfectament habitual en aquestes interaccions bàsiques. Qualsevol intent d’augmentar la complexitat de les peticions amb frases més elaborades t’aboca a un fracàs estrepitós. Si jo tingués influència a la conselleria de Comerç faria una campanya perquè es consideri tot contribuent català un turista de pas per Catalunya i, en virtut d’això, obligaria tots els establiments de penjar rètols amb la frase “Es parla català”, o si cal, “Catalan spoken”, si volen tenir permís d’apertura. Es tracta que no ens passi el que deia Oscar Wilde: “Soc irlandès de naixement, però els anglesos m’han condemnat a parlar la llengua de Shakespeare.” La frase és fàcilment adaptable als catalans d’avui dia que tenim la gosadia de voler parlar català a Catalunya. Acorralats a la nostra Gàl·lia particular, semblem condemnats a fer la viu-viu sempre que estiguem disposats a pagar el que calgui i on calgui i demanar-ho en la noble llengua de Cervantes. I, a més, sabent que no disposem de la poció màgica de l’Astèrix ni la força colossal de l’Obèlix...