Sols pot tenir un nom: horrorós

Els cer­vells dels ter­ro­ris­tes que ele­gei­xen els indrets en què tin­dran lloc els cri­mi­nals atemp­tats con­tra ciu­tats cul­tes i pacífiques, a les quals la història no atri­bu­eix cap mena de lluita reli­gi­osa, ni a favor ni en con­tra d’elles, en què en deter­mi­nats cer­ti­fi­cats o bé docu­ments d’iden­ti­tat hi consta una religió total­ment ali­ena a l’indi­vidu, i a un per­cen­tatge molt impor­tant no els importa el que digui: si no tenen cap mena d’afi­ni­tat reli­gi­osa, i pre­fe­rei­xen no sen­tir-ne par­lar. En veure els mit­jans dels quals molts afir­men que aquesta cri­mi­na­li­tat té una sola fina­li­tat: convèncer la huma­ni­tat no cre­ient que la seva és la ver­ta­dera, l’única i per la qual llui­ten a mort per fer enten­dre que la fe ha de tenir una sola direcció: islam. Com a única con­seqüència: o creure o morir!

Quin és el pro­feta, deu o deessa que en milers d’anys ha pro­cla­mat que la per­sona que no cre­gui i no accepti les seves doc­tri­nes no és digna de con­viure amb els humans i, per tant ha de morir? Si hom repassa i com­para les veri­tats –cadascú les seves– pro­cla­ma­des a través de la història, hi troba de tot. La filo­so­fia de les cre­en­ces, l’aca­ta­ment i la fe cega han tin­gut brots d’empenta cap al buit, i en lloc de pro­fe­tes han tin­gut llui­ta­dors de com­bat a mort. Des que el món de la comu­ni­cació ha pene­trat simbòlica­ment fins a la mena de cate­dral que és l’òrgan hepàtic, s’han des­mun­tat men­ti­des arre­la­des, veri­tats per­ni­ci­o­ses, pro­me­ses ima­ginàries i, amb els mit­jans, s’han posat els sen­tits a veure les veri­tats a tros­sos a les pape­re­res, el món culte ho ha dei­xat en un pot de con­fi­tura a la nevera i poder riure d’ací uns anys de les bes­ti­e­ses, vul­ga­ri­tats i men­ti­des escan­da­lo­ses que no fa molt hom s’havia d’empas­sar si no volia pro­ble­mes.

A la península Ibèrica, el fran­quisme repar­tia veri­tats aca­ba­des de fabri­car, història ine­xis­tent ense­nyada a les esco­les primàries i que els infants s’empas­sa­ven. El temps s’emportà la fàbrica de veri­tats i, avui, el jovent no sap ben bé el que ha de creure de l’allau d’opci­ons pos­si­bles. El nou sant pare aterrà a Roma i deixà la cris­ti­an­dat amb l’ai al cor. La cort celes­tial de car­de­nals feia cara de cir­cumstàncies i es diu que molts cer­ca­ven lloc per pas­sar una bona vellesa. Doncs no ha pas­sat res. Si la religió que té més adep­tes a la terra toreja les veri­tats i hi ha un nou­vin­gut a tall de con­que­ri­dor, com poden pre­ten­dre que la huma­ni­tat es ren­deixi a l’islam? Par­lant encara hi havia, pot­ser, alguna pos­si­bi­li­tat petita, molt petita, de con­vivència. Ara bé, matant i de les mane­res més cafres, com poden espe­rar una ads­cripció mul­ti­tu­dinària si en lloc de sim­pa­tia creen odi, ran­cor i fan mirar mala­ment els indi­vi­dus de la seva raça. No m’ha agra­dat mai escriure i par­lar de religió: m’hi trobo estrany. Què pot haver-hi més pri­vat que creure o no creure? Bé: creure en el referèndum té també gràcia. És maco i, espe­rem, barat!