Transparència

Heus aquí un terme ambi­va­lent. Perquè trans­parència com a sinònim d’hon­ra­desa, com a con­tra­punt d’ocul­tació espúria, per­versa, delic­tiva, és un feno­men òbvi­a­ment llo­a­ble i del tot neces­sari pel bon govern de la res publica.

Però hi ha una altra trans­parència que, a l’inrevés, esdevé alta­ment nega­tiva per tal com al·ludeix a un feno­men nou i alhora carac­terística social nociva i des­truc­tora.

S’hi refe­reix el filòsof coreà Byung-Chul Han en defi­nir el món actual, no ja només com a “líquid” (Bau­man), sinó com a “soci­e­tat de la trans­parència”.

Perquè:

a) En l’estadi actual del capi­ta­lisme les coses, o sigui, les mer­ca­de­ries, han d’expo­sar-se per ser. Sense exhi­bició “la seva sim­ple existència és com­ple­ta­ment insig­ni­fi­cant”.

(Per cert, en lle­gir aquesta idea del filòsof, vaig evo­car imme­di­a­ta­ment el que em va pas­sar assis­tint a una con­ferència a Bar­ce­lona. En obrir-se el torn de pre­gun­tes i alçar jo la mà, el con­fe­ren­ci­ant va pre­gun­tar-me si jo sor­tia o no per la tele­visió. En acla­rir-li que no, va dir que no m’ofengués però que no em con­tes­ta­ria perquè si no sor­tia a la tele­visió, jo no exis­tia. Simpàtica, exacta i pedagògica lliçó, com­ple­mentària a la seva magnífica expo­sició.)

b) Tot, per tant, s’ha de mesu­rar per la seva visi­bi­li­tat, pel seu valor d’expo­sició; tot s’ha d’expo­sar i després, explo­tar.

c) La contínua visi­bi­li­tat i expo­sició genera una neces­si­tat impe­ri­osa de bellesa, començant per la del propi cos. L’impe­ra­tiu de trans­parència màxima mena al fet que allò que no és visi­ble (per exem­ple, el que alguns nome­nen “bellesa inte­rior”) sigui del tot negli­gi­ble.

d) L’omni­pre­sent expo­sició con­du­eix al fet que la pre­va­lença de la imatge sigui abso­luta. I la imatge exclou la com­ple­xi­tat i s’atura en allò sim­ple, super­fi­cial. Per tant, per­met, en eli­mi­nar la neces­si­tat de reflexió, acce­le­rar la comu­ni­cació.

e) Per això, la soci­e­tat de la trans­parència és també la del plaer imme­diat i buit, a més de la de l’espec­ta­cle inces­sant. Però ja Proust adver­tia de la fal·làcia del gaudi ins­tan­tani. La bellesa de les coses, deia, “apa­reix molt més tard”, gràcies, no a l’estímul imme­diat, sinó a la remi­niscència, a la fos­fo­rescència del temps.

f) En la soci­e­tat de la trans­parència els polítics no es mesu­ren pel que fan sinó pel que esce­ni­fi­quen.

g) La soci­e­tat de la trans­parència és la de l’hiperin­for­mació. Diu el filòsof que la nos­tra casa, “amb cable­jat mate­rial o imma­te­rial”, està per­fo­rada arreu. Per totes les esclet­xes pene­tra el vent digi­tal i ho fa tot trans­pa­rent. Però la xarxa digi­tal, com a ins­tru­ment de la trans­parència, no està sot­mesa a cap impe­ra­tiu moral.