La sobirania de la gent

Unitària, no ho sé. Mul­ti­tu­dinària, sí. Més de mig milió de per­so­nes van par­ti­ci­par en la mani­fes­tació de Bar­ce­lona de rebuig al ter­ro­risme i rei­vin­di­cació de la pau, i dese­nes de milers també devien ser les opi­ni­ons dife­rents sobre deter­mi­na­des actu­a­ci­ons i reac­ci­ons que hi ha hagut des de l’atemp­tat del dijous 17 a la Ram­bla de Bar­ce­lona. Gent amb ban­de­res –diver­ses–, gent amb pan­car­tes –algu­nes de pre­fa­bri­ca­des i mol­tes de per­so­na­lit­za­des, amb el mis­satge que cadascú volia donar–, gent que va xiu­lar qui creia que havia de xiu­lar, gent en silenci... Ser­veis de segu­re­tat, d’emergències, sani­ta­ris... I les auto­ri­tats, repre­sen­tant sobre­tot la falta veri­ta­ble d’uni­tat. La sobi­ra­nia, però, ahir va ser de la gent. Com ha de ser.