Temps de seqüència

Els atemp­tats isla­mis­tes que ha sofert Cata­lu­nya aquest agost han tor­nat a posar de relleu les greus difi­cul­tats del país. A més del pati­ment i la mort, els greu­ges que acu­mu­lem com a soci­e­tat lli­gada de peus i mans a les dinàmiques de Madrid s’han fet massa evi­dents. La mar­gi­nació dels cos­sos poli­ci­als cata­lans de la infor­mació anti­ter­ro­rista pot haver tin­gut un paper en la seva defec­tu­osa pre­venció. I després de la tragèdia, ha començat la lluita més afer­ris­sada pel relat, és a dir, per treure pro­fit polític de les feri­des. Aquells que feien gala de no cedir mai davant del ter­ro­risme, ens diuen ara que hem de dei­xar de banda el pro­jecte sobi­ra­nista, que passa en pri­mer lloc per mun­tar un referèndum ine­vi­ta­ble­ment uni­la­te­ral.

Aquest mes de setem­bre serà deci­siu per treure el gat del sac del pro­blema català, per veure per fi si tot això té recor­re­gut més enllà de les raons, els pro­jec­tes i les pro­cla­mes. El que fa apas­si­o­nant l’afer és, al meu parer, el debat de fons; ¿fins a quin punt una comu­ni­tat política pot veure’s obli­gada a con­viure dins un estat que la menysté i que fins i tot fa, ara ho sabem, tri­pi­jocs amb la seva segu­re­tat? ¿Com una petita comu­ni­tat política, amb un sis­tema de par­tits ben dife­rent, es pot haver de sot­me­tre als desig­nis i les lleis d’una altra comu­ni­tat política més gran, gover­nada per dos par­tits que són mino­ri­ta­ris a la comu­ni­tat pri­mera?

Les res­pos­tes a aquests dile­mes no són pre­ci­sa­ment noves; el fede­ra­lisme ha estat la solució il·lus­trada, i d’èxit arreu del món, perquè dife­rents naci­ons puguin viure pacífica­ment dins d’un mateix estat: ¿tan­ma­teix, què fer quan l’estat con­ti­nua amb el cen­tra­lisme i la uni­for­mit­zació? Toc­que­vi­lle ens va ense­nyar que el cen­tra­lisme no és un invent de la Revo­lució Fran­cesa sinó del des­po­tisme ante­rior, que va obrir un camí que la Revo­lució —a l’estil francès— no va fer més que apro­fun­dir i con­su­mar. Escriu Josep Fon­tana que les llui­tes que mouen el relat històric són les empe­ses per dues aspi­ra­ci­ons huma­nes: la igual­tat i la lli­ber­tat. Quan aquests dos valors són posats en qüestió només podem pre­veure can­vis, sotra­ga­des de les que obli­guen a escriure nous capítols als lli­bres d’història.

Diuen que Rajoy ha vol­gut impo­sat calma entre els seus, no sigui que encara es facin més gros­ses les feri­des, ara sag­nants, amb­vista a la tar­dor; ningú no vol donar més argu­ments al rival polític al mateix temps que el PP tam­poc no vol sen­tir a par­lar d’una comissió par­la­mentària de reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que el PSOE s’atre­via a posar sobre la taula. Tot sem­bla girar entorn del que passi el pri­mer dia d’octu­bre. Els sem­pre còmics amics de la mit­jana distància —els equi­dis­tants que juguen amb els daus tru­cats— i de l’eterna espera de solu­ci­ons mera­ve­llo­sa­ment mode­ra­des, ens volen fer creure que hi ha espe­rança si el que passi no és tan greu que sigui irre­ver­si­ble per a ambdós con­ten­dents. Aquell dia, o els seus encon­torns en el calen­dari, pot mar­car, per sem­pre, un esvo­ranc insal­va­ble.

Els ‘mode­rats’ ara escri­uen arti­cles molt gra­ci­o­sos —ver­ta­ders poe­mes—: per fi donen la raó als que d’inici dèiem que no hi ha res per fer dins d’una Espa­nya que ja ha deci­dit quina és la seva essència inne­go­ci­a­ble, i que per­cep com a “uni­tat” el seu propi naci­o­na­lisme. Resis­tir i espe­rar i dir pom­po­si­tats de missa política està molt bé, però el que no volen enten­dre és que l’inde­pen­den­tisme és l’única espe­rança dels que saben que dins Espa­nya només els que­den les engru­nes, la por i l’eterna pro­mesa d’un plu­ra­lisme que no arriba mai.

El fàstic arriba a can­sar. Com tot aquest grei­xum de radi­cal d’esquer­res amb pis­cina pròpia, o de con­ser­va­dor amb alè de reben­tat i marca de tri­corni sobre la cella. Podem fer cari­ca­tu­res, perquè no ens queda res més que això: l’etern joc polític i el que pot ofe­rir-nos en misèries i enre­da­des. Tot passa per una entesa entre l’inde­pen­den­tisme de cen­tre i el radi­cal que fa car­tells amb escom­bres i Lenin i somia cada­fals en samar­reta.

L’única sort és que la der­rota fa una olor més pre­sen­ta­ble que la caserna de la Guàrdia Civil, l’olor de la sang i de les maris­ca­des on s’ajun­ten les noves esquer­res i el rei Felip, que es digna a sor­tir rere pan­car­tes encara que el xiu­lin. El cata­la­nisme polític regia Espa­nya entre bam­bo­li­nes; ara que ja no exis­teix com a tal només queda una mena de màgic d’Oz a Madrid, és a dir, xer­ra­meca de far­sant que fa veure que encara governa un país de pega. Ara mateix, hi ha més odi con­tra l’inde­pen­den­tisme que con­tra el ter­ro­risme en l’ambi­ent de la supo­sada entesa.