El paradís

No tot són parau­les grui­xu­des. Entre els polítics, ter­tu­li­ans, arti­cu­lis­tes i altres gèneres des­qua­li­fi­ca­dors de l’inde­pen­den­tisme també hi ha un cor­rent que intenta uti­lit­zar una mica d’iro­nia, encara que sigui des de la supe­ri­o­ri­tat moral que els carac­te­ritza a tots. Un dels seus recur­sos pre­fe­rits és diri­gir-se direc­ta­ment als inde­pen­den­tis­tes anònims i dir-los, dir-nos, que els nos­tres diri­gents ens pro­me­ten que la Cata­lu­nya inde­pen­dent serà el paradís, una arcàdia feliç. Ens venen a dir que som tan il·lusos que ens cre­iem que pel sol fet de con­ver­tir Cata­lu­nya en un estat inde­pen­dent tot serà per­fecte, imma­cu­lat, harmònic, net i preciós. Uns ho diuen o ho escri­uen de manera bur­leta, altres en un to més pater­na­lista, fins i tot n’hi ha que no poden evi­tar el menys­preu. I també és cert que a algun se li acaba anant la mà i escriu coses com la que trans­criuré. L’autora d’un arti­cle que publi­cava El País dimarts pas­sat és Glo­ria Lomana, que va ser tretze anys cap d’infor­ma­tius d’Antena 3 (un dels seus hits infor­ma­tius va ser rela­ci­o­nar Pode­mos i la CUP amb Veneçuela i ETA) i, pre­ci­sa­ment, casada amb un català, l’exmi­nis­tre del PP Josep Piqué. El frag­ment: “Puig­de­mont i socis (...) pro­me­ten el futur d’una nació-estat-inde­pen­dent-arcàdia-feliç-rica-pode­rosa-ètni­ca­ment pura. Per fi lliure de l’Espa­nya que els opri­meix, roba i ultratja. Amb menys atemp­tats i menys morts arri­bat el cas. I, pel que es veu, menys dol, en el supòsit que n’hi hagi.” Ja ho veuen, el clar exem­ple de com es pot pas­sar de la iro­nia pater­na­lista a la lite­ra­li­tat més mise­ra­ble.

En fi, vist el que ens hem de veure, la majo­ria dels cata­lans ens con­for­ma­rem amb un paradís més ter­re­nal que els que ens pin­ten aquests per­so­nat­ges. Sabem per­fec­ta­ment que en la nos­tra Cata­lu­nya inde­pen­dent també hi haurà un cert nivell d’atur, polítics que es cor­rom­pran, d’altres que faran de la demagògia la seva car­rera, que alguns car­rers esta­ran bruts, que hau­rem de recla­mar més met­ges i més mes­tres, etc. Que no es tracta de tenir un país per­fecte, sinó almenys de poder inten­tar apro­par-nos-hi, cosa que en la situ­ació actual és impos­si­ble.

Ens con­for­mem amb un paradís en què els cata­lans no ens hàgim de sen­tir com una per­ti­nença, sinó sim­ple­ment com a ciu­ta­dans. El paradís també deu ser una cosa sem­blant a no haver d’aguan­tar tots els insults que rebem pel sol fet de par­lar català o de voler votar. O un lloc on no es donin per per­duts 40.000 mili­ons del res­cat ban­cari i es recla­min 5 mili­ons als orga­nit­za­dors d’una con­sulta popu­lar. I tan­tes altres coses que sí, que ens farien sen­tir com si estiguéssim al paradís. Perquè el paradís també deu ser poder mani­fes­tar-nos un dia com el d’avui només per cele­brar que som com som.