Línies estàtiques

Ens van dir que seria molt ràpid i fàcil; ens van dir que la volun­tat de la majo­ria dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya clara­ment expres­sada, sigui en una majo­ria par­la­mentària, sigui en un referèndum –això segons la tem­po­rada–, seria sufi­ci­ent per obte­nir la inde­pendència, i ens van dir que amb això n’hi hau­ria prou perquè, arri­bat el cas, l’Estat espa­nyol renun­ci­a­ria a uti­lit­zar tots els mit­jans al seu abast per impe­dir-ho. Van pas­sant els anys, i encara sem­bla que tot és pos­si­ble, però també es veu que tot està per fer. Si bé les mobi­lit­za­ci­ons, xifres a part, són incom­pa­ra­bles amb les que hi ha arreu d’Europa, la tàctica de la immo­bi­li­tat rere la trin­xera legal del govern de Madrid no té res de bri­llant però sí que és efec­tiva. En la lliga dels estats, els vete­rans tenen més recur­sos –en pri­mer lloc legals, després els altres– que els aspi­rants, i és molt ingenu pen­sar que no els faran ser­vir. Això no va de democràcia, això va de poder, i de poder man­te­nir-se en el poder. En el fons, més enllà de les con­sig­nes, hi havia la qui­mera que la Unió Euro­pea truqués per dir, com els mes­tres d’abans quan para­ven una bara­lla de nens: au va, prou, i ara feu les paus; un nou statu quo més favo­ra­ble als cata­lans i impo­sat des de dalt. Pot­ser ho faran algun dia, però per ara no tenen cap pressa; això con­ti­nua essent un afer intern que des­gasta només els seus pro­ta­go­nis­tes. Van pas­sant els anys, ningú no creu que la secessió es pugui pro­duir demà, i l’escissió entre els de l’espe­rança i els de la reticència es va fent més fonda.