‘Estiu 1993’

La cre­ació té moments extra­or­di­na­ris. Són aquells en què una sessió de cinema, una frase, per més curta que sigui, en una novel·la o una estrofa en un poema et rega­len una història que et per­met curar-te un tros­set de ferida o recon­ci­liar-te amb existències i sen­si­bi­li­tats vis­cu­des.

El relat del film Estiu 1993 és tan real, deli­cat i con­tin­gut, inclús amb aquell final tan alli­be­ra­dor, i em va agra­dar tant que quasi em va fer mal.

Un ves­pre qual­se­vol d’aquest agost, al cinema Arinco de Palamós, la ten­dresa i deli­ca­desa de la direc­tora Carla Simón van fer que em quedés cla­vada a la butaca inten­tant no per­dre’m cap de la mul­ti­tud de detalls que feien que la pel·lícula, per pro­pera en el drama sub­ja­cent, se’m clavés al cor. L’apa­rent sim­pli­ci­tat dels diàlegs, plens de mis­sat­ges i sig­ni­fi­cats col­pi­dors per la seva categòrica sere­nor en reflec­tir la rea­li­tat, la màgia i seducció de les imat­ges i l’abso­luta i magnífica natu­ra­li­tat amb què les actrius (no saps si actuen o viuen una història real) Laia Arti­gas i Paula Robles van con­duint la relació per con­ver­tir-se en ger­ma­nes per sem­pre són, sen­zi­lla­ment, esplèndi­des.

Carla Simón va que­dar òrfena quan tenia 7 anys i, de la crònica d’aquell pri­mer estiu a la seva nova llar, ha retra­tat sense cap melo­drama l’essència de la pèrdua dels pares i la neces­si­tat vital de tor­nar a sen­tir-te i pertànyer a una família com un més.

El film ha estat sàvia­ment selec­ci­o­nat per repre­sen­tar Espa­nya en els Oscars i estic con­tenta perquè jo ja l’he vist.

Per cert, a finals del mes d’agost d’aquell estiu de 1993 va néixer el meu fill Marc.