Arran de les terrasses

S’ha par­lat molt de com n’han estat, de pacífiques, les mani­fes­ta­ci­ons de les últi­mes sis Dia­des; però ningú no s’ha fixat gaire en un detall que fa que la seva manca de qual­se­vol tipus de violència fos real­ment pro­di­gi­osa: els bars esta­ven oberts. Tot cami­nant cap al meu tram dilluns pas­sat, vaig veure innom­bra­bles mani­fes­tants fent cer­ve­ses, ver­muts, gintònics i ves a saber què més. Aca­bada la mani­fes­tació, vaig haver de cami­nar ben bé un quilòmetre per tro­bar una ter­rassa que no estigués plena a ves­sar de mani­fes­tants que ja des­can­sa­ven, gai­rebé tots ves­tits de groc i gai­rebé tots aixe­cant el colze. Ho comento perquè –i ho podeu com­pro­var amb qual­se­vol anglès que cone­gueu– ima­gi­nar una mani­fes­tació anglesa amb un milió de per­so­nes, envol­tada de bars oberts però lliure de qual­se­vol inci­dent, és ben bé impos­si­ble. I ho remarco, això, perquè l’ambi­ent tan plàcid de l’última Diada és un punt més que con­tri­bu­eix a la seva importància con­si­de­ra­ble, una importància reco­ne­guda fins a la data per 29 mit­jans pres­ti­gi­o­sos de 8 països dife­rents, però que –amb una pre­vi­si­bi­li­tat tedi­osa– ha estat menys­pre­ada per Madrid, que va reduir el nom­bre de mani­fes­tants (un milió, segons la poli­cia) a 260.000. Pot­ser no seria sobrer que el Sr. Rajoy fes un cop d’ull a una frase ja molt citada de la nova auto­bi­o­gra­fia de Hillary Clin­ton (quan en surti la tra­ducció cas­te­llana, és clar): “Qual­se­vol intent de mani­pu­lar la rea­li­tat és una carac­terística essen­cial de l’auto­ri­ta­risme.”