Assassins

L’escrip­tor té armes que dis­pa­ren tinta, edi­fi­quen fines­tres i creen mons. Marc Moreno, edi­tor de Lli­bres del Delicte, ha comès la teme­ri­tat d’agom­bo­lar tretze escrip­tors radi­cals de les comar­ques giro­ni­nes i els ha fet escriure un relat de gènere negre. El resul­tat, un lli­bre talentós i diver­tit titu­lat Assas­sins de Girona. Just avui arriba a les lli­bre­ries. Després del pròleg de Martí Giro­nell, on afirma que tots podem ser un psicòpata, venen uns relats d’extensió vari­ada que ens sub­mer­gei­xen en una mar d’idees, acci­ons i acci­dents que repor­ten, per la via directa, la mal ano­me­nada con­dició humana. Els autors que hi tro­ba­reu són dels que dis­pa­ren bé, ni mediàtics, ni cui­ners escrip­tors, ni pre­sen­ta­do­res escrip­to­res, ni fut­bo­lis­tes: Miquel Aguirre, Damià Bar­dera, Mar Bosch, Jordi Dausà, Jair Domínguez, Sal­va­dor Macip, Cris­tina Mala­ge­lada, Andreu Pérez, Pep Pri­eto Mir, Josep Tor­rent, Mari­bel Tor­res, Matt­hew Tree i una ser­vi­dora de vostès. En aquest lli­bre vivaç s’hi tracta, també, el fet cul­tu­ral: “Ser alcohòlic i neuròtic et pot fer gua­nyar punts en el món dels lli­bres, però l’enveja te’n resta molts” (Dausà), “Saber mol­tes coses sovint no ser­veix per a res” (Domínguez), “Sal­vat de la brutícia del món, com la idea d’un amor que se somia per no viure’l” (Bosch), “L’expec­ta­tiva de la res­posta tra­eix la per­cepció del temps” (Pri­eto). El conte d’Aguirre és una peça d’orfe­bre­ria, i el de Macip, un bon exem­ple de distòpia. El gran Bar­dera edi­fica un clàssic del gènere negre. Sense fis­su­res. El meu conte no s’entén, oh mera­ve­lla. Al nord del país es mata literària­ment amb molta trem­pera.