La visita

Aquest diven­dres era un diven­dres qual­se­vol, fins a dos quarts de cinc. Els diven­dres són els dies més den­sos a la meva feina. Hi ha la feina del dia i hi ha la de dei­xar encar­ri­lada de la millor manera pos­si­ble la feina del cap de set­mana per als que en fan el torn. A mi aquest cap de set­mana no em tocava. Aquest diven­dres, a més, a la redacció d’El Punt Avui ja acu­mulàvem el can­sa­ment de l’excep­ci­o­na­li­tat infor­ma­tiva de tota la set­mana. De les últi­mes set­ma­nes. Dels últims mesos. Però és igual; això forma part de la feina. Era, doncs, un diven­dres qual­se­vol. Estàvem a la redacció i a mi se m’acu­mu­la­ven coses per fer. La feina del diari del dia, trans­criure una entre­vista enre­gis­trada amb un cor­res­pon­sal a Espa­nya d’un mitjà inter­na­ci­o­nal que El Punt Avui publi­carà la set­mana que ve, escol­tar Val­verde en la roda de premsa prèvia al par­tit de dis­sabte i mirar de tro­bar una idea per escriure aquest arti­cle dels dilluns; bàsica­ment, con­ti­nuar par­lant del camí i els entre­bancs cap al referèndum de l’1 d’octu­bre.

En un moment deter­mi­nat va sonar el tim­bre de la porta de la redacció, i al cap d’uns ins­tants hi va haver un movi­ment inu­sual de gent. Uns quants com­panys de la redacció que esta­ven davant de les pan­ta­lles de l’ordi­na­dor es van aixe­car i van córrer cap a la porta. “És la Guàrdia Civil?”, pre­gun­ta­ven uns. “Sí”, van res­pon­dre els avançats. Era pre­vi­si­ble que en algun moment dels últims dies això passés. Si la justícia està per­se­guint el govern, el Par­la­ment, els alcal­des, les urnes i els fabri­cants, les imprem­tes i els impres­sors i tot­hom que se sig­ni­fica pel referèndum, els mit­jans de comu­ni­cació que publi­quen la cam­pa­nya ins­ti­tu­ci­o­nal també havien de rebre. Era pre­vi­si­ble, doncs, però l’ensurt no te’l treu ningú. Ara bé, no us ima­gi­neu el que nosal­tres també ens ima­ginàvem. No eren guàrdies civils armats com els que veiem aquests dies al car­rer. Eren dos agents de paisà que, dis­cre­ta­ment, es van iden­ti­fi­car, van dema­nar pel direc­tor o el prin­ci­pal càrrec que hi hagués al diari, s’hi van asseure i li van entre­gar la noti­fi­cació que pro­hi­beix difon­dre la cam­pa­nya ins­ti­tu­ci­o­nal i pro­moure el referèndum.

Més aviat diria que, for­mal­ment, tot va ser molt nor­mal. Sense soroll. Tant que, amb la fei­nada que teníem, ens hi podríem aca­bar acos­tu­mant. Que, periòdica­ment, algun jutge ordeni a la Guàrdia Civil que exe­cuti ordres de res­tricció de la lli­ber­tat d’expressió i d’infor­mació. I pot­ser el mal és aquest. Que això pot pas­sar, passa, amb una natu­ra­li­tat que és el que ens hau­ria de fer més por. També, als con­tra­ris al referèndum. Jo mateix ara no sé si estic escri­vint aquest arti­cle dient tot el que m’agra­da­ria dir. I no veig cap altra espe­rança que poder votar l’1 d’octu­bre. Au, ja ho he dit.