En realitats paral·leles

Sen­sació estra­nya, diven­dres, al Mer­cat de Música Viva ( i ima­gino que també en molts altres esce­na­ris del país). Al mateix temps que la Guàrdia Civil escor­co­llava imprem­tes i visi­tava dia­ris, o que Rajoy adver­tia que l’obli­ga­ran a fer allò que no vol fer i Mon­toro inter­ve­nia els comp­tes de la Gene­ra­li­tat, músics d’arreu pre­sen­ta­ven les seves noves cançons sense fer una sola menció (ni en forma d’iro­nia, ni recor­rent a la poe­sia, ni dient les coses pel seu nom) al que, en aquells moments, sem­blava una altra rea­li­tat. Cert és que a Vic no hi actu­a­ven “can­tants pro­testa” i que el per­fil de cap d’ells era allò que se’n diu “polític”, però veure can­tar un músic rere l’altre com si res estigués pas­sant tras­pu­ava una sen­sació angoi­xant de nor­ma­li­tat.