Opinió

Sovint passa que aquells que escri­uen opinió obli­den el caràcter rela­tiu del seu petit punt de vista. Cal no obli­dar que opi­nar és una acti­vi­tat sot­mesa a la pròpia sub­jec­ti­vi­tat. No té cap valor objec­ti­va­ble, i per tant com­par­ti­ble, si no és per una qüestió de mera afi­ni­tat. L'opinió no té ciència que l'aboni. Per això m'agra­den tant els arti­cles de Sal­va­dor Cardús. Tant se val que com­par­teixi o no el seu punt de vista. Ell abriga tots els seus papers amb un to gens maxi­ma­lista que accepta els límits de la seva raó escrita.

Ara no recordo qui va dir allò de «la raó d'un sol home no val per res». Per això, l'altre dia, en lle­gir l'últim arti­cle d'E.M. a la con­tra­por­tada de l'Avui, els ulls se'm van obrir com taron­ges. Un arti­cle d'opinió, és clar, que no val res. Com no té ni una unça de valor aquest arti­cle. El fet d'opi­nar, en el fons, oscil·la entre el vici i la vani­tat. Només la bona lite­ra­tura en jus­ti­fica el gènere. Tan­ma­teix, mal­grat la manca de valor del seu arti­cle, això és de la seva opinió, no he pogut evi­tar res­pon­dre, indi­rec­ta­ment, el seu pen­sar per mitjà d'una altra opinió inútil.

I és que entre les mesu­res que E.M. pren­dria, cito tex­tu­al­ment, hi ha «escor­co­llar tots els pas­sat­gers de religió musul­mana». Poc abans, sense rubo­rit­zar-se, afirma: «Crec que tot­hom ha pen­sat quina és la solució sense atre­vir-se a dir-la.» Per sort reco­neix que allò que afirma no és «ni popu­lar ni just». Aquí la des­men­ti­ria: molta gent veu­ria bé escor­co­llar la població de fe musul­mana... Més enllà de si és just o no, E.M. està fent popu­lisme del més tro­nat. No sé si ho sap, però, al cap i a la fi, el mateix popu­lisme amb què l'extrema dreta imbu­eix els seus argu­ments...

Jo, és clar, no sóc tot­hom. És a dir, com a mínim hi ha una per­sona que no com­par­teix l'ús del pro­nom. Tot­hom, cal recor­dar-ho, vol dir «tota la gent». Si, ja sé que E.M. es carac­te­ritza per un to entre lleu­ger –en el bon sen­tit– i àcid i que cal lle­gir-se-la rela­xa­da­ment. Tot amb tot, penso –no «crec», com ella empra el «crec», sense dis­tin­gir una creença d'un pen­sa­ment– que, en rea­li­tat, l'escrip­tora, en expres­sar la seva opinió, no està gens de broma. Ales­ho­res, la pre­gunta sor­geix de sobte... Com iden­ti­fi­car tots els musul­mans? Atès que un home de pell de color negre, un de blanca o bé fins i tot un ori­en­tal –ja sigui xinès o indostànic– poden pro­fes­sar aquesta religió –o fe–. En canvi, un àrab podria ser un cristià, o fins ateu, com jo conec entre els meus amics a l'Ori­ent Mitjà. Per tant, seguint el fil de l'argu­ment, s'imposa la detecció a escala pla­netària de la fe reli­gi­osa de tot­hom i, doncs, inse­rir-la en el pas­sa­port a favor de la nos­tra segu­re­tat. Una mesura més radi­cal pot ser l'obli­gació, com els jueus durant l'època del naci­o­nal­so­ci­a­lisme, per a tot musulmà de dur un braçalet, que pel cas seria de color verd amb una mitja lluna gra­vada ben visi­ble. De tant en tant, com a poten­ci­als sos­pi­to­sos, els comerços del barri del Raval hau­rien de ser exhaus­ti­va­ment escor­co­llats per la poli­cia. Ja veuen que n'és de fàcil fer humor...

E.M. segur que ha obli­dat que no fa pas tants anys a l'Ale­ma­nya Fede­ral els asils turcs eren presa de les fla­mes pro­vo­ca­des pels incen­di­a­ris de l'extrema dreta. I segur que no té gaire conei­xe­ment de les habi­tu­als pro­fa­na­ci­ons que tenen lloc en els cemen­ti­ris musul­mans a la França repu­bli­cana. Des­co­neix, molt pro­ba­ble­ment, l'opressió a què es veu sot­mesa la mino­ria musul­mana de Bulgària. I també ha obli­dat Sre­bre­nica, Kosova i Txetxènia, un pro­blema, aquest dar­rer, que Tols­toi relata amb mes­tratge en el seu Khadjí Murat.

Però la meva opinió no val un rave. I així és que, pot­ser, sí recorda o té en con­si­de­ració tots i cadas­cun d'aquest fets. Fins i tot la sis­temàtica per­se­cució de musul­mans a l'Arakan. On? –si us plau...– Emperò, si és així, mai no en parla. A l'altra banda el musulmà bar­but és l'ene­mic dels nos­tres valors. Ella, afirma, se sent «supe­rior» pel fet de no tenir «pre­cep­tes reli­gi­o­sos.» És clar, em ve a la ment Abdus Salam, ell que va viure la repressió reli­gi­osa, devot com era i Nobel de física, què en pen­sa­ria de tot ple­gat...

Acabo. Per motius de feina agafo sovint avi­ons. Sóc escrip­tor i guia de viat­ges. He tin­gut l'ocasió de viure con­flic­tes armats i estar en situ­ació de guerra; no n'estic gens orgullós... M'entris­teix. Però ho dic perquè, tan­ma­teix, cons­ci­ent que un dia pot­ser l'avió –o el bus– que agafi petarà pels aires, abans pre­fe­reixo viure amb aquesta remota pos­si­bi­li­tat que no pas sota l'estricte con­trol, qui sap si per mitjà d'un braçalet, de més de 1.200 mili­ons d'éssers humans. I és que, sovint, la com­ple­xi­tat pren forma d'inqui­e­tant nom­bre.