El dilema del presoner

Fa tot just una set­mana l’Estat va mos­trar les seves car­tes per inten­tar atu­rar l’1-O: pressió judi­cial i poli­cial fora mida per adver­tir, amenaçar i inti­mi­dar totes les per­so­nes poten­ci­al­ment impli­ca­des empre­nent acci­ons judi­ci­als, més de 60.000 sense comp­tar les que vagin a votar. Aquesta estratègia, tan­ma­teix, sem­bla un calc d’un test típic de la neu­rociència cog­ni­tiva des­ti­nat a ava­luar la faci­li­tat amb què dues per­so­nes deci­dei­xen coo­pe­rar. Penso que conèixer el resul­tat d’aquest test ens pot aju­dar a man­te­nir-nos ferms en aquesta recta final. S’ano­mena El dilema del pre­so­ner i va ser desen­vo­lu­pat l’any 1950 com a part de l’ano­me­nada teo­ria de jocs.

Con­sis­teix en el següent. Dues per­so­nes són arres­ta­des sense pro­ves. El fis­cal, entes­tat a acon­se­guir una con­demna, els ofe­reix un tracte a cadas­cuna per sepa­rat, sense que es puguin comu­ni­car entre elles. El tracte és que si incul­pen l’altra per­sona, la seva con­demna es reduirà. Hi ha tres pos­si­bi­li­tats: si ambdós refu­sen incul­par l’altre, se’ls con­dem­narà a tots dos a un any de presó, per manca de col·labo­ració amb la justícia; si s’incul­pen entre ells, lla­vors, basant-se en la incul­pació, se’ls con­dem­narà a dos anys de presó a cadascú; final­ment, si un inculpa l’altre però aquest refusa fer-ho, lla­vors l’incul­pat haurà d’estar tres anys a la presó i l’altre que­darà en lli­ber­tat. Quina és la millor solució? Si hom pri­o­ritza el benes­tar per­so­nal, pot pen­sar que és millor incul­par l’altre per que­dar lliure, però cal que l’altre no t’inculpi a tu –alter­na­ti­va­ment tots dos esta­reu més temps a la presó–, i no hi ha cap garan­tia que això suc­ce­eixi atès que estan inco­mu­ni­cats. En canvi, si es pri­o­ritza el benes­tar col·lec­tiu, lla­vors és millor no incul­par l’altre i espe­rar que aquest ho vegi de la mateixa manera perquè no t’inculpi a tu. Quan es passa aquest test de manera repe­tida a un nom­bre ele­vat de per­so­nes, aquesta és la solució de les tres pos­si­bles que implica menys anys de pre­sidi en con­junt.

La simi­li­tud amb l’ofen­siva judi­cial i poli­cial és que inten­ten que el major nom­bre de per­so­nes pos­si­ble es des­di­gui de la seva volun­tat de col·labo­rar amb el referèndum o de par­ti­ci­par-hi, de manera que la res­pon­sa­bi­li­tat final recai­gui només en uns quants, que podran ser pro­ces­sats com a únics res­pon­sa­bles. Seria l’equi­va­lent a “inculpa l’altre i així que­daràs lliure –deixa que ell es mulli per tu però tu no et mullis per ell–”. Però la teo­ria de jocs de la qual forma part aquest test ens diu que aquesta és una mala solució al dilema. La millor solució, en còmput glo­bal, és man­te­nir la col·labo­ració fins al final, i que ningú es faci enrere ate­mo­rit. En el nos­tre cas, a més, no hi ha només dues per­so­nes impli­ca­des, sinó cen­te­nars de milers, i no estem inco­mu­ni­cats.