Estereotips enquistats

Després dels fets d’ahir, qual­se­vol apel·lació al diàleg i a l’entesa sem­bla con­dem­nada d’antuvi. Tot i això, el pri­mer que caldrà superar són tants este­re­o­tips que ente­len la relació. Aques­tes últi­mes set­ma­nes m’he fet un fart de viat­jar amunt i avall d’Espa­nya i encara em costa de creure fins a quin punt el des­co­nei­xe­ment i la falta d’infor­mació mar­quen la relació entre Cata­lu­nya i l’Estat. Pot­ser és culpa de la meva ingenuïtat i ja ho hau­ria d’haver superat fa anys quan, durant un sopar, la pare­lla de Madrid que ens acom­pa­nyava es va moles­tar perquè la meva dona i jo vàrem inter­can­viar unes parau­les en català. Per més que els explicàvem que sem­pre ens parlàvem amb la nos­tra llen­gua, ens va cos­tar Déu i ajut fer-los enten­dre que no els volíem tocar el botet. Dècades després, em fa l’efecte que hem avançat poc i que la res­pon­sa­bi­li­tat no és uni­di­rec­ci­o­nal. Segur que s’han fet esforços i intents d’acos­ta­ment, com ara quan l’ales­ho­res pre­si­dent Pujol va orga­nit­zar una tournée de con­ferències per regi­ons espa­nyo­les amb l’objec­tiu d’expli­car què és Cata­lu­nya. Val a dir que el resul­tat va ser força magre però l’intent va valer la pena. Ara que les rela­ci­ons han asso­lit un punt de tensió màxim, lamen­tar-se pel que hau­ria pogut ser només porta a la melan­gia. Encara que ara ens sem­bli impos­si­ble, passi el que passi, les rela­ci­ons algun dia s’hau­ran de repren­dre i, per tant, val­dria la pena ana­lit­zar què s’ha fet mala­ment per no come­tre els matei­xos errors. Tard o d’hora el gran absent d’aquest debat, la política, haurà de tor­nar. L’art del com­promís basat en el diàleg i la com­prensió defi­neix les soci­e­tats democràtiques, plu­rals i moder­nes. El sim­plista I tu més! inde­fec­ti­ble­ment desem­boca en la tren­ca­dissa i l’enfron­ta­ment. I això mai convé a ningú.