Revolucions

Octu­bre és el mes revo­lu­ci­o­nari per excel·lència: ara fa exac­ta­ment cent anys va començar la Revo­lució d’Octu­bre –en rea­li­tat va tenir lloc al novem­bre, segons el nos­tre calen­dari, el gre­gorià– del 1917 que va aca­bar por­tant Lenin i els bol­xe­vics al poder (“Tot el poder per als sovi­ets!”) i va can­viar la història de Rússia i la del món sen­cer. Curi­o­sa­ment, Woody Guth­rie, l’home que va defi­nir la figura del can­tau­tor com­promès i com­ba­tiu, armat amb una gui­tarra que lluïa el lema “aquesta màquina mata fei­xis­tes”, va morir el 3 d’octu­bre del 1967 i, per tant, s’aca­ben de com­plir els 50 anys de la seva des­a­pa­rició física, que no anímica, perquè el seu lle­gat ha con­ti­nuat ben viu a través del seu pri­mer gran dei­xe­ble, Bob Dylan, tot i que amb els anys aquest ha pre­fe­rit mos­trar en públic les seves con­tra­dic­ci­ons, can­tant per al papa Joan Pau II –el 27 de setem­bre del 1997: ja han pas­sat 20 anys d’aquell sacri­legi– o accep­tant els diners del Nobel sense haver de patir el ceri­mo­nial de l’Acadèmia Sueca.

Si més no, Woody Guth­rie i Bob Dylan van trans­me­tre a les noves gene­ra­ci­ons un mis­satge molt útil: si can­tes, intenta almenys dir alguna cosa que val­gui la pena, fes cançons que inten­tin inter­pre­tar el món i, si és pos­si­ble, can­viar-lo. Les cançons d’amor i desa­mor estan bé, però aquest binomi ja s’ha espre­mut molt, i a pesar que les seves vari­a­bles sem­blen infi­ni­tes, és evi­dent que no tot­hom és tan sub­til com Cole Por­ter o Ash­ford & Simp­son a l’hora de con­cen­trar les pas­si­ons huma­nes en cançons de tres minuts.

Fa pocs dies, en el marc dels Pre­mis Lite­ra­ris de Girona, es va lliu­rar el premi Cer­verí a la millor lle­tra de cançó al grup valencià Zoo, per La mes­tra, basada en la història de la mes­tra Marifé Arroyo, que en ple tar­do­fran­quisme va apli­car els mètodes de la reno­vació pedagògica a l’escola d’una petita població valen­ci­ana, Barx, uti­lit­zant a les clas­ses la llen­gua que els seus alum­nes par­la­ven a casa: el català “a la manera de València”, com va can­tar l’Ovidi. A canvi dels seus esforços, Arroyo va ser expul­sada de l’escola i pràcti­ca­ment del poble, però ara almenys la seva història, heroica i trista, ens arriba a través d’una cançó. Com va dir el can­tant de Zoo, Panxo, “només ente­nem la música com un mitjà per expres­sar la nos­tra visió del món i recor­dar d’on venim i qui ens ha pre­ce­dit en la nos­tra lluita”. Ens cal més música revo­lu­cionària.