El ‘noferèndum’

Han asse­gu­rat tan­tes vega­des que no el farem que al final hau­rem d’aca­bar dient-ne el noferèndum. Com qual­se­vol de vostès, jo també soc incapaç de pre­veure què pas­sarà d’aquí a dos dies. Sé només que també aniré allà on tin­gui el col·legi elec­to­ral, pot­ser al mateix lloc de sem­pre. I sé encara que, tal com ja va pas­sar el 9-N, hi arri­baré força abans de les nou, i amb la incer­tesa de no saber si podré votar. Un vot que em costa escriure que serà el meu vot perquè és també el vot de tots aquells a qui no els van dei­xar deci­dir mai què volien ser, gent de casa meva o gent que vaig conèixer. I sé també que això que he escrit en pri­mera per­sona ho podria haver escrit en plu­ral perquè som molts, molts, molts, molts més els que pot­ser a par­tir de l’1 d’octu­bre ens tro­ba­rem que no ens han dei­xat votar. I, tot i això, mal­grat això, som els que ja hem gua­nyat. Una victòria pot­ser sense vot, però la pri­mera gran victòria d’aquest poble cons­truït a còpia de tan­tes der­ro­tes. Perquè la il·lusió que hem vist i hem vis­cut aquests dies a car­rers i pla­ces, les mani­fes­ta­ci­ons i la mani­fes­tació pacífica que hi haurà aquest diu­menge, les decla­ra­ci­ons ofi­ci­als o no, els desa­ca­ta­ments d’alcal­des, mos­sos, direc­tors d’ins­ti­tuts, tants i tants ciu­ta­dans, i el nos­tre govern i el nos­tre pre­si­dent, els encar­te­lla­ments fets amb tanta fotocòpia, tant de car­tell casolà i tanta con­fiança en nosal­tres matei­xos, en defi­ni­tiva, la resistència tos­suda d’un poble que aquests últims dies ha estat força més com­ba­tiu que ale­gre –i neguitós com mai– això, tot això, tota aquesta segu­re­tat en nosal­tres matei­xos i en el fet que el futur és i serà nos­tre no ens ho poden robar. Ja no ens ho poden robar. I no van poder atu­rar-ho tots aquells que cri­da­ven A por ellos.