El triomf de diumenge

Era davant el col·legi elec­to­ral a les cinc del matí per pro­te­gir les urnes, i a les nou, quan començava la votació, em vaig dis­treure anant a pren­dre al bar que lla­vors obria el cafè que el cos em recla­mava. Quan vaig tor­nar havia per­dut el pri­vi­legi d’haver arri­bat dels pri­mers i vaig haver de fer cua amb els dos mil votants que s’havien con­gre­gat. Quan es van rebre infor­ma­ci­ons de les repres­si­ons poli­ci­als en altres pobles, vam ser tres mil. Vaig votar a les dues.

Si a les cinc, quan era de nit, teníem l’aire de clan­des­tins en un país on no fun­ci­ona la democràcia, a les onze, quan plo­via i rebíem les imat­ges de la violència dels que en tenen “el mono­poli”, semblàvem habi­tants d’una ciu­tat asset­jada. La pluja sem­pre evoca l’edat mit­jana. La poli­cia actu­ava a Dos­rius, Canya­mars, Òrrius, Argen­tona, els pobles mun­ta­nyencs que envol­ten Mataró. L’alcalde de Dos­rius, per haver vol­gut posar pau entre la gent i l’esca­mot poli­cial, era en aquell moment a urgències. Quan ens visi­ta­ria la poli­cia i la Guàrdia Civil a nosal­tres? No es van fer pre­sents en tot el dia. Algú mirava d’expli­car-s’ho: la poli­cia no car­rega, o no ho fa amb tanta con­tundència, en muni­ci­pis gover­nats per alcal­des renu­ents al referèndum. Si fos cert –que no ho és, com Tar­ra­gona o l’Hos­pi­ta­let indi­quen–, els de Mataró seríem uns estra­tegs, a l’hora de triar alcalde: gràcies al fet que el nos­tre no va cedir locals on votar vam votar i recomp­tar en pau i amb les urnes indem­nes. Al meu col·legi, més de tres mil cent vots afir­ma­tius, cent qua­ranta de nega­tius i uns en blanc. Hi va haver gent que va fer cinc hores de cua amb parai­gua per votar no o mani­fes­tar inde­cisió. La repressió és con­tra tot­hom, també con­tra l’alcalde.

Com havien arri­bat al col·legi les urnes insis­tent­ment per­se­gui­des pels ser­veis d’“intel·ligència”? Una intel·ligència supe­rior ho havia fet pos­si­ble. La clau es troba en el diri­gent del PP que va dir que sem­bla­ven cubells de roba bruta. Qui podia sos­pi­tar d’aquests cubells? Un impe­ca­ble ser­vei secret de la resistència les va dur de la Cata­lu­nya Nord i les va dis­tri­buir entre veïns que saben guar­dar un secret. M’emo­ci­o­nen els meus veïns, i em vaig emo­ci­o­nar fins a la llàgrima votant en el col·legi situat a l’escola que també m’havia for­mat en el cata­la­nisme i la democràcia. Quan es tracta de Cata­lu­nya, els esco­la­pis no fallen mai. Un record pel pare, en Jaume, en Santi i en Jordi, que també n’havien estat alum­nes i ja no hi són.

Davant les imat­ges mati­nals de violència insu­por­ta­ble vaig dir: no cal que votem ni escru­tem. L’inde­pen­den­tisme ha tri­om­fat. El pre­si­dent Puig­de­mont ho va enten­dre igual: abans de fer-se públics els resul­tats, que van ser espa­ter­rants, va sor­tir a dir que aquesta set­mana els faria efec­tius.