Gent que protegeix

Ho recor­da­rem tota la vida. Van inten­tar des de pri­mera hora del matí que la gent que volia votar s’espantés i no hi anés. Des de les sis del matí vaig veure fur­go­ne­tes de la Policía Naci­o­nal fent tombs per les prin­ci­pals avin­gu­des de Lleida, tra­ves­sant la nit amb la seva càrrega vio­lenta a dins. Alguna feia sonar el clàxon quan pas­sava per davant d’un col·legi amb gent a fora. Avi­sant. Inti­mi­dant. Però ningú no va mar­xar. Ningú d’aquell grup hete­ro­geni de jubi­lats, estu­di­ants, comer­ci­als d’asse­gu­ran­ces, infer­me­res i socis de l’AMPA va moure’s ni un mil·límetre del col·legi on espe­ra­ven, amb cares més aviat seri­o­ses perquè, tot i que ja ho sabíem, de sobte que­dava clar que allò ja no seria una diada amb este­la­des, batu­ca­des i con­certs de Txa­rango. Cal­dria posar a prova la resistència i tren­car-se la cara perquè aquest país pogués votar en lli­ber­tat. I ningú no va mar­xar.

Tot­hom té les seves imat­ges i records d’aque­lla jor­nada d’infàmia poli­cial i alhora de dig­ni­tat de poble resis­tent, tenaç i pacífic. Durant el dia vaig assis­tir al bru­tal assalt a l’Escola Ofi­cial d’Idi­o­mes de Lleida, on el govern espa­nyol va anar a mos­trar l’únic idi­oma que coneix per abor­dar el que passa a Cata­lu­nya. També vaig poder par­lar amb els votants que aca­ba­ven de viure la ter­ri­ble actu­ació de la poli­cia al barri de la Mari­ola, un barri obrer i amb com­ple­xi­tat social en el qual es va pre­sen­tar la poli­cia amb una vin­tena de fur­go­ne­tes anti­dis­tur­bis i va enviar un home de 70 anys a l’hos­pi­tal víctima d’un infart.

En un estat de dret, que és el que ells diuen que són, els agents que es van exce­dir d’aquesta manera hau­rien de pagar als tri­bu­nals pel seu com­por­ta­ment. Però també els que els van manar fer-ho. El dis­po­si­tiu glo­bal el van diri­gir Diego López de los Cobos i Enric Millo des de la Dele­gació de l’Estat a Bar­ce­lona, sense con­tem­pla­ci­ons. A Lleida, l’Advo­ca­cia per la Democràcia va ele­var fins a set supli­ca­to­ris al jutge que hi havia de guàrdia a Lleida diu­menge perquè fes una inter­lo­cutòria que aturés la violència dels assalts. Els va refu­sar tots. El que va fer, en canvi, va ser obrir diligències con­tra els Mos­sos perquè no col­pe­ja­ven els ciu­ta­dans per obrir-se pas fins a les urnes. Deli­rant. Des de la poli­cia fins al rei, L’Estat ha aban­do­nat els dar­rers cata­lans que encara con­fi­a­ven en ell. Queda la gent que pro­te­geix urnes i democràcia amb els seus cos­sos. Gent pro­te­gint gent.