Milers d’històries

A l’1 d’octu­bre dese­nes de milers ens vam trans­for­mar de cop en cons­pi­ra­dors. Cen­te­nars de milers de per­so­nes en resis­tents. I tot això sense comp­tar que a mili­ons de ciu­ta­dans el sen­ti­ment d’espe­rança va superar el de la por. El govern, els líders dels movi­ments inde­pen­den­tis­tes, els nos­tres alcal­des, dipu­tats i regi­dors i també molts peri­o­dis­tes i pro­fes­si­o­nals se l’han jugat. Però tot això no hau­ria ser­vit sense les peti­tes històries que van pro­ta­go­nit­zar mili­ons de ciu­ta­dans.

Mili­ons d’històries de votants, com la de l’avi que supera la por i no només vota sinó que arros­sega d’altres a fer-ho, o la de la mare sol­tera que va fer mans i mànigues per poder fer cues d’hores.

Tenim històries noc­tur­nes dels que van dor­mir als cen­tres de votació, històries de mati­nada dels que van obrir un col·legi con­tra tot pronòstic. Tenim històries ínti­mes, dels que amb la por al cos van ama­gar les urnes a casa seva i les van por­tar als col·legis, històries de dolor com les dels que van haver de sor­tir cor­rents perquè havien pegat a un amic o un fami­liar. Tenim històries de tris­tesa com les dels que van tor­nar a casa dol­guts i fets pols perquè els van fur­tar el seu vot amb la violència; històries èpiques, com les dels que van plan­tar cara pacífica­ment a unes for­ces arma­des. Tenim històries emo­ti­ves, com les que van viure als col·legis que aco­llien votants repre­sa­li­ats, històries ple­nes de símbols com les dels veïns que van defen­sar el seu ajun­ta­ment enfront de la poli­cia d’un estat.

Al meu col·legi vam tenir sort, massa aïllat de tot, a la zona nord de Nou Bar­ris, i això ens va lliu­rar del pit­jor. Aquesta illa de tran­quil·litat va aco­llir votants dels col·legis de la zona cen­tre de Nou Bar­ris i Saba­dell que van patir l’assalt de les feres. Era molt emo­tiu fer-los escalf men­tre molts d’ells, amb llàgri­mes als ulls, per fi tro­ba­ven on poder votar. L’escena més emo­tiva la va pro­ta­go­nit­zar un noi que havia sigut mem­bre d’una taula on els havien robat l’urna amb els vots dels seus veïns. Va plo­rar des­fet, abraçat a la seva pare­lla just després de votar.

Però la més comuna és una història d’èxit, allà on érem pocs vam prac­ti­car un emmas­ca­ra­ment a l’estil català per ama­gar les urnes, per sal­var els vots i per poder fer les actes. Allà on éreu sufi­ci­ents, la soli­da­ri­tat i la força del grup va dis­su­a­dir la barbàrie. Caldrà un lli­bre per expli­car com la logística del referèndum va sobre­viure al setge de l’Estat i com vam sal­var i man­te­nir oberts la gran majo­ria d’urnes i col·legis.

Amb el resul­tat d’aques­tes peti­tes històries vam arra­bas­sar el con­trol del ter­ri­tori a un estat, amb resistència pacífica, escalf comú, soli­da­ri­tat, enginy i l’emmas­ca­ra­ment a l’estil català: al final la majo­ria de cata­lans que van voler van votar.