Proclamar

“Fets i no parau­les”, que deien aquells, i ara veiem que les parau­les són fets. Pro­cla­mar és un fet, decla­rar és un fet que es fa amb parau­les, i hi som molt a prop. També els silen­cis són fets, és clar: callar també té la seva efec­ti­vi­tat i els dies que hem vis­cut són de silen­cis i de parau­les històrics. El silenci més inqui­e­tant i més com­mo­ve­dor fou aquell silenci de tan­tes pobla­ci­ons, com ara Alcarràs, espe­rant davant l’escola men­tre avançaven els poli­cies per pro­var d’endur-se els seus drets i la seva dig­ni­tat. Aquell silenci que tras­passa la pan­ta­lla del vídeo, silenci de poble, de soli­tud davant l’uni­vers, de família callada i inde­fensa men­tre s’acos­tava la violència auto­ritària. Doncs bé, després de la sang i el soroll i la bru­ta­li­tat fei­xista de diu­menge va tor­nar a venir un dilluns de silenci, on ens encreuàvem mira­des pel car­rer, o a la feina, que ho deien tot. Que fort. Què ha pas­sat. Què ens han fet. Un silenci que sabíem que havia de ser breu, i així ha estat. Al cap de tres dies ens hem mani­fes­tat fes­ti­va­ment pels car­rers, perquè ens sentíem lliu­res, i ara torna el moment de les parau­les. De les decla­ra­ci­ons, de les pro­cla­ma­ci­ons. Dels fets.

El dis­curs covard, amenaçador i infame del rei Felip VI ha tren­cat l’últim fil (dir ponts seria exa­ge­rat) entre el poble català i aquest Estat retrògrad i mal­trac­ta­dor. Ara som Alcarràs, ara som un poble unit davant dels que no ens res­pec­ten ni ens res­pec­ta­ran, amb l’única diferència que ara ja sabem què és una porra i, per tant, les podem aguan­tar sense tanta por. Sabem per­fec­ta­ment què hem de fer: aguan­tar. Aguan­tar com el meu pare va aguan­tar davant del col·legi elec­to­ral men­tre un porc sen­glar uni­for­mat l’arros­se­gava bru­tal­ment. Com ell també va aguan­tar fins al minut exacte (decret del 1975) en què el règim post­fran­quista va per­me­tre-li can­viar-me el fals nom Jorge pel de Jordi, com el fill de Johann Cruyff també va haver d’espe­rar-se que li plagués a l’Estat espa­nyol poder-nos dir com ens diem. I això és el que hem de fer: aguan­tar. Com ales­ho­res i com hem fet ara, com Astèrix, com els culs de Bra­ve­he­art. Perquè és cert que ells són els matei­xos de sem­pre, però resulta que nosal­tres també. No saben amb qui par­len. No ens poden eli­mi­nar. No conei­xen la nos­tra poció màgica, perquè nosal­tres som la gent de Cata­lu­nya. Els car­rers no seran sem­pre nos­tres perquè sim­ple­ment nosal­tres som el car­rer. Aguan­ta­rem perquè tot el món ho veu, perquè som el vídeo d’Alcarràs, perquè som Alcarràs i tants bar­ris i esco­les del país, perquè la soli­tud i el silenci d’aquest poble que volen humi­liar han estat i seran gra­vats i retrans­me­sos a tot el món. No estem sols, ens mira tot­hom. Espa­nya no es pot per­me­tre tor­nar a ense­nyar el seu Franco intern, les parau­les de Felip VI són ara mateix una cla­mo­rosa ver­go­nya mun­dial. Sim­ple­ment, no poden. No només perquè no tin­drien suports, sinó perquè ens hi resis­ti­rem, perquè domi­na­rem el ter­ri­tori, perquè paga­rem el preu de la nos­tra lli­ber­tat i perquè no podran envair-nos. Tenim força. Tenim gent. Tenim mos­sos i tenim mol­tes ganes de fer d’estat. I també tenim una crei­xent legi­ti­mi­tat mun­dial, per recompte de vots i per recompte de ferits inno­cents. Ara només poden moure el reietó i ense­nyar-nos les urpes, però són xais ves­tits de llop. I ni tan sols ho saben.

Molta atenció: el món ha vist com ens venien a bus­car a Alcarràs, sí, però sobre­tot el món ha vist com Alcarràs es defen­sava. Aquesta és la notícia, no la de la bru­ta­li­tat. La gran notícia mun­dial és que Cata­lu­nya ha deci­dit pagar el preu, i defen­sar-se, vin­guin els poli­cies que vin­guin. Aquesta és la foto i la nove­tat, la dels pobles i bar­ris units, no la de la porra covarda i per­de­dora. Hem votat i hem gua­nyat, i resis­ti­rem com per­toca perquè estem més deter­mi­nats que mai. Tant se val ara si per­do­nem o no, l’impor­tant és si volem ser lliu­res o no. Tam­poc no els dona­rem el pri­vi­legi del nos­tre odi (encara hi ha clas­ses), de fet ja els conei­xem de tota la vida. Sim­ple­ment mar­xa­rem, obser­va­rem com es rebol­quen de ràbia com Satanàs quan el pas­to­ret ester­nuda. Arriba l’hora de les parau­les, de dir què volem ser, de dir les raons, de fer una expo­sició de motius i de pro­cla­mar. Hem dema­nat una ordre d’allu­nya­ment per al mal­trac­ta­dor; però, si no s’atura, nosal­tres mar­xa­rem igual­ment. No tin­gueu por, els forts som nosal­tres. Ens ho hem gua­nyat i ens ho merei­xem. I és l’única manera, per cert, que aquesta indig­ni­tat que hem vis­cut no es repe­teixi mai més. Viviu aquest moment.