Fidels al servei del poble

La veri­tat és que avui, diven­dres al matí, em costa molt escriure, no per manca de coses a dir, sinó perquè els esde­ve­ni­ments es desen­vo­lu­pen a tanta velo­ci­tat que temo que el que digui ara d’aquí a una estona ja esti­gui superat pels fets. I no ho dic en clau nega­tiva, al con­trari. Vivim dies de ver­ti­gen i fem història.

Em sem­bla que a hores d’ara, si hi havia algú que tenia dub­tes sobre una pos­si­ble impro­vi­sació de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons i de la nos­tra soci­e­tat, ja no en té. Tots hem actuat amb una res­pon­sa­bi­li­tat modèlica i hem vis­cut situ­a­ci­ons excep­ci­o­nals, algu­nes de dramàtiques, com les càrre­gues indis­cri­mi­na­des i vio­len­tes de les poli­cies espa­nyo­les, i d’altres d’emo­ci­o­nants, com l’actu­ació de mos­sos i bom­bers i de tota la gent que va mos­trar la seva millor cara amb ges­tos de soli­da­ri­tat cap als mani­fes­tants i els mem­bres de les meses que es varen tra­duir en pro­tecció o en lliu­ra­ment de men­jar, aigua o con­sol. Al meu col·legi elec­to­ral el ser­vei d’ordre durant la nit de dis­sabte i tot el diu­menge va anar a càrrec dels ocu­pes del barri, que pro­te­gien els votants, els dona­ven con­sells per retro­bar la calma o per fer front amb resistència pas­siva a les agres­si­ons i s’ocu­pa­ven de la gent gran. Un autèntic exer­cici d’auto­gestió. Emo­ci­o­nant. Poques revo­lu­ci­ons han estat tan trans­ver­sals i cíviques com la nos­tra revo­lució dels som­riu­res.

‘No se hará el referéndum’, deien els uni­o­nis­tes, capi­ta­ne­jats per en Rajoy. I es va fer, mal­grat la barbàrie. No se ha hecho el referéndum ile­gal, va dir en Rajoy diu­menge a la nit. I els resul­tats ana­ven apa­rei­xent a la pan­ta­lla bar­re­jats amb el nom­bre crei­xent de ferits.

Men­tre escol­tava tot això no em podia treure del cap el con­flicte dels Bal­cans, que vaig estu­diar en pro­fun­di­tat, i l’ús que Iugoslàvia va fer dels mit­jans de comu­ni­cació con­tro­lats pel govern. La guerra va començar a la ràdio i a la tele­visió ati­ada amb fal­se­dats i men­ti­des des del poder cen­tral. Els mit­jans només eme­tien el punt de vista ofi­cial, que no tenia cap pudor per men­tir. En lloc d’expli­car el con­flicte, es van cen­trar a reforçar-lo, a fer-lo créixer, a uti­lit­zar-lo com a eina per man­te­nir-se al poder. La mani­pu­lació de la rea­li­tat va esde­ve­nir rea­li­tat mani­pu­lada i Iugoslàvia es va auto­des­truir fins a no que­dar-ne ni el record. Nosal­tres no hauríem d’obli­dar Atocha. El PP va inten­tar men­tir i mani­pu­lar, i va per­dre les elec­ci­ons.

Però els temps han can­viat i ara és molt difícil ama­gar infor­mació i imat­ges. De les qua­tre agències inter­na­ci­o­nals de notícies de finals del segle XX, hem arri­bat a un moment que qual­se­vol ciu­tadà amb un mòbil és una agència que emet a tot el món. Hem dei­xat enrere els temps en què con­flic­tes amb cen­te­nars de milers de morts no for­men part del nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu perquè els estats que con­tro­len aques­tes qua­tre agències van voler ama­gar-los per pro­te­gir interes­sos incon­fes­sa­bles. Un exem­ple? La guerra entre l’Iran i l’Iraq. Avui som en plena soci­e­tat de la infor­mació i també de la desin­for­mació, i qui vol estar infor­mat té els seus pro­pis mit­jans de referència i la pos­si­bi­li­tat de con­tras­tar. Al Par­la­ment Euro­peu i als mit­jans de comu­ni­cació inter­na­ci­o­nals han arri­bat les decla­ra­ci­ons d’en Rajoy i el dis­curs del rei, però també un gran con­tin­gent d’imat­ges que els des­men­tei­xen per no dir que els ridi­cu­lit­zen. Rajoy, Sánchez, Rivera i el rei sem­bla que viuen a mit­jan segle XX, quan les imat­ges eren un mono­poli de l’Estat. Vaja, un insult a la intel·ligència.

Som en ple segle XXI i tot s’ha de repen­sar, i aquí tenim la nos­tra gran opor­tu­ni­tat. La nos­tra lluita ens farà lliu­res a nosal­tres, farà can­viar radi­cal­ment Espa­nya, farà can­viar una Europa que està tan en crisi com els que ara la for­men, uns estats que han per­dut sen­tit i poder i que són incapaços de solu­ci­o­nar tant els seus afers interns com qüesti­ons tan greus com l’aco­llida dels refu­gi­ats, per posar un exem­ple. Cata­lans, bre­tons, cor­sos, esco­ce­sos, occi­tans i tants d’altres som la dar­rera espe­rança d’una Europa sense rumb.

I el més impor­tant, amb la nos­tra lluita també estem ofe­rint un nou sig­ni­fi­cat al con­cepte de glo­ba­lit­zació que té en compte la gent i les seves neces­si­tats.

Ens que­den encara mol­tes emo­ci­ons per viure. El camí no serà fàcil, ningú ha dit que ho sigui, però l’estaca està cor­cada i nosal­tres “amb nova falç comen­cem a segar el blat madur, i amb ell, les males her­bes”...