opinió

Contra Bush tot era més fàcil

A hores d'ara, no sabem què pot fer Obama d'aquí al final del mandat. El que sabem és que fa pràcticament el mateix que els seus predecessors; és a dir, defensa els interessos dels Estats Units

En com­plir-se un any de la presa de pos­sessió d'Obama, els oba­mis­tes estan dece­buts. Què ha pas­sat aquí? El pro­blema és d'uns oba­mis­tes que, con­fo­nent desig amb rea­li­tat, es van fer més il·lusi­ons del compte a l'hora de valo­rar el mes­sies Obama que succeïa el dia­ble Bush, que havia sem­brat la Terra de caos i des­trucció.

Anem al gra i fem un resum del que ha estat el pri­mer any d'Obama. L'Iraq? Ano­tin: «Vam enviar les nos­tres tro­pes a l'Iraq per posar fi al règim de Sad­dam Hus­sein, i heu fet la vos­tra feina. Vam man­te­nir les tro­pes a l'Iraq per esta­blir un govern sobirà, i això és el que heu acon­se­guit. I dei­xa­rem el poble ira­quià amb l'opor­tu­ni­tat reforçada de viure una vida millor; aquesta és la vos­tra herència; aquesta és l'espe­rança que heu fet pos­si­ble», va dir Obama als sol­dats que havien ser­vit a l'Iraq. L'Afga­nis­tan? El pre­si­dent creu que no s'ha de fugir, perquè hi ha en joc la segu­re­tat occi­den­tal i cal enviar-hi més tro­pes. Obama parla de «guer­res jus­tes» alhora que afirma que els Estats Units han de defen­sar la lli­ber­tat i els valors occi­den­tals tot per­se­guint el ter­ro­risme –«matar o morir», diu- sense reser­ves–. Pot­ser per aquesta raó la guerra glo­bal con­tra el ter­ro­risme impul­sada per Bush s'estén ara al Iemen. Guantánamo? Anun­cia que vol tan­car aquests llimbs legals, però no troba on trans­fe­rir uns pre­so­ners que ningú no vol, i quan plan­teja la pos­si­bi­li­tat d'un cen­tre peni­ten­ci­ari d'alta segu­re­tat a Illi­nois (sota la juris­dicció del Depar­ta­ment d'Estat i no del de Justícia), se'l cri­tica perquè vol cons­truir un Guantánamo del nord on jut­jar deter­mi­nats incul­pats mit­jançant comis­si­ons mili­tars. Un detall: els pre­sump­tes ter­ro­ris­tes ieme­ni­tes con­ti­nu­a­ran a Guantánamo per desig d'Obama. Un altre detall: Obama treu de l'armari las llis­tes negres ela­bo­ra­des per Bush. La tor­tura? No vol mirar enrere, tot i les pres­si­ons de la justícia. I les reticències dels Estats Units davant el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal con­ti­nuen. Cuba? Demana con­tra­par­ti­des en qüestió de drets humans i demo­cra­tit­zació de la dic­ta­dura cas­trista.

Eco­no­mia i salut

De la política a l'eco­no­mia i la salut. La crisi? Obama cri­tica la política de res­cat de l'admi­nis­tració de Bush –l'havia recol­zada al Senat el setem­bre del 2008–, però vet aquí que dóna suport a un segon man­dat de Ber­nanke al cap­da­vant de la Reserva Fede­ral i nomena secre­tari del Tre­sor Geith­ner. Val a dir que tots dos són els artífexs del pla Paul­son, pro­pi­ciat per Bush i con­ti­nuat per Obama. El canvi climàtic? Tot escu­dant-se en la Xina i l'Índia, defuig, a Copen­ha­guen, el trac­tat i les mesu­res pre­ven­ti­ves en bene­fici d'un acord pal·lia­tiu que no hipo­teca la indústria dels Estats Units La reforma sanitària? Final­ment, Obama obté un èxit par­cial amb sub­venció, en funció dels ingres­sos i de la família, a qui no pot pagar una pòlissa pri­vada. Cal dir que deter­mi­nats seg­ments de la població, com ara els immi­grants sense papers, en que­den exclo­sos. Cal afe­gir-hi que l'acord s'acon­se­gueix –el preu del vot– gràcies a un seguit d'inver­si­ons pro­me­ses a deter­mi­nats estats demòcra­tes.

A hores d'ara no sabem què pot fer Obama d'aquí al final del man­dat. El que sabem és que fa pràcti­ca­ment el mateix que els seus pre­de­ces­sors. És a dir, defensa els interes­sos dels Estats Units. En defi­ni­tiva, no exis­teix cap tren­ca­ment amb la política d'un George W. Bush que, al seu tomb, va pros­se­guir la tra­dició dels seus ante­ces­sors. La premsa libe­ral nord-ame­ri­cana –pro-Obama– el cri­tica per la con­tinuïtat política i fa broma dient que l'any vinent li podrien ator­gar el Nobel de lite­ra­tura per la retòrica que gasta. Fins i tot, algun comen­ta­rista ha com­pa­rat Barack Obama amb el repu­blicà The­o­dore Roo­se­velt, que va recu­pe­rar l'ano­me­nada doc­trina Mon­roe (els Estats Units han de fer el paper de poli­cia del món) i va impul­sar la política del Big Stick (gar­rot gros) en política inter­na­ci­o­nal. Quan es com­pleix un any de la presa de pos­sessió del pre­si­dent dels Estats Units, pre­gunto on són les mani­fes­ta­ci­ons, cam­pa­nyes, llençols i cas­se­ro­les con­tra la guerra a l'Afga­nis­tan, Guantánamo, el capi­ta­lisme des­truc­tor sal­vat per Obama amb diners públics o el fet que l'actual pre­si­dent –cosa que no es va atre­vir a fer George Bush– escor­co­lli els viat­gers que arri­ben de catorze països, entre els quals hi ha Cuba. La hipo­cre­sia i el doble tracte són con­subs­tan­ci­als en la política.

Con­tra Bush tot era més fàcil. Diuen que l'expre­si­dent, al seu ranxo de Texas, amb els peus damunt la taula, of course, som­riu. Obama? Accepta la rea­li­tat i planta cara sense com­ple­xos a uns pro­ble­mes que també són els nos­tres. Men­tres­tant, els oba­mis­tes, que van donar suport a un polític que sols exis­tia en la seva ima­gi­nació, o igno­ren el món en què viuen o dis­si­mu­len o es fla­gel·len. O fan totes tres coses alhora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.